MIRADES PERDUDES
T'he vist en el fons del vagó, que m'ha semblat més llarg i fosc que mai, capficada amb ell davant dels teus ulls. L'agafes entre les mans, lliurada a la seva fascinació. M'enrabia molt veure't amb aquest intrús que s'ha infiltrat en les nostres vides. Mai m'hauria imaginat que, essent tan disposat per a la comunicació, tingués tan poder d'aïllar-nos, amb la seva lluminosa i provocadora façana de fanfarró prepotent.
I ho ha fet amb tu i ho ha fet amb mi.
Quan ens vam conèixer, la nostra relació es basava en la conversa. Allà on anàvem, fos en metro cada dia per anar a classe, o en el Funicular de Montjuïc els diumenges quan ens endinsàvem als jardins de Miramar, sempre ens miràvem als ulls mentre parlàvem. Teníem tantes coses a dir-nos. Xerràvem cara a cara de vegades fins a la matinada.
Fins al dia d'avui.
M'he convertit en invisible.
Ni em mires. Ni em veus.
Mentre dura el trajecte, t'observo en el fons del vagó capficada amb ell davant dels meus ulls.
Ding-dong!, ding-dong! Última estació!
Aixeques la mirada.
Maleït mòbil!