El batec del metro
En Nil està amorrat al vidre. Té la mirada fixa en els vagons aturats. Estem a la parada de Llacuna, dalt del pont.
“Mama, mama, espera’t!”, exclama. “Ara arrencarà...”. M’aproximo a ell i em poso al seu costat. Observem pacients. I sí, poc a poc inicia la marxa. Veiem el maquinista, i just ell alça la mirada i ens diu adéu amb la mà. Nosaltres li tornem la salutació ben emocionats perquè ens ha vist. El metro marxa fent un “bum-bum, bum-bum”, que em fa pensar amb el cor.
Nosaltres vivim lluny de la ciutat, en un lloc on no hi ha metro. Per ell, agafar-lo li suposa una experiència molt exòtica. És per això que avui camina ben aferrat a la mà del seu avi. No m’ho dirà, però tot això li produeix una mica d’aprensió; el bullici de tanta gent traginant amunt i avall, alguns amb presses i donant cops. El xivarri en diferents llengües, les persones vestides de manera extravagant. Algun animal que apareix de cop i volta. I tants, tants, tants túnels subterranis que connecten cap aquí i cap allà amb línies de diferents colors. I més avui, que hem hagut de fer transbord.
Em situo darrere d’ells i els observo tendrament. Jo ja estic avesada, a aquesta manera de fer i moure’s. Perquè m’he criat aquí, en aquest subsòl. Com si fossin venes i artèries i jo formés part de la sang que hi circula i que nodreix la ciutat. Perquè no oblidem, que la ciutat l’articula la gent que l’habita.
No puc evitar pensar en diverses històries que he viscut en aquest espai i que d’alguna manera, per a mi, han quedat impregnades en aquestes parets. Sempre m’he sentit molt lligada, per exemple, a la línia 1, perquè em queda a prop de casa i durant molt de temps la vaig haver de creuar per anar al matí a treballar i a la tarda a la universitat. I curiosament, aquesta línia és vermella com la sang.
L’esquelet del metro per mi el representa cada línia. Cadascú sentirà que té el seu lloc adequat per anar a respirar i calmar-se, per anar a moure el cos, emocionar-se, desintoxicar-se, fer esport, degustar bons àpats, cultivar la ment, tornar a enamorar-se... De Barcelona.
Quan miro l’entrellaçat del mapa em fa pensar amb una obra lineal, expansiva, ramificada i perfectament connectada com ho és un cos humà. Un laberint sense un destí final concret, sinó el que un desitgi. Una oportunitat per explorar allò que encara ens és desconegut, així com poder tornar, i retornar, a aquells indrets que ens són singulars.
“Bum-bum, bum-bum...”. Sento el batec de la meva història, que no deixa de ser un trosset de la gran història que ens uneix a tots.