Amor infinit
Em desperto sola, però amb molta il·lusió perquè avui vindrà ell.
Quina alegria que tinc, he esperat molt temps, però al final tot arriba. Vaig a arreglar-me per anar-lo a rebre a l'aeroport. Estic una mica nerviosa i contenta, quins sentiments més forts que sento. Ja quasi estic i surto, amb temps per agafar el metro, la línia L9 a la Zona Universitària.
Es d’hora!, les 7h, però tardaré poc en arribar a la T1, crec que són 30 minuts en els quals penso en ell, en nosaltres. Miro al meu voltant i veig la gent que ni es mira, ni parla, tothom mirant el mòbil. Com jo, però rient pels últims missatges carinyosos, divertits, que m'ha enviat ell abans de quedar-se sense connexió.
Ara queda trobar-nos, m'ho imagino i tinc papallones a l’estómac de com reaccionarem, després de tant temps separats tornarem a estimar-nos com sempre, i miro l'altra gent que viatja amb mi per si veuen com n'estic d’emocionada, de nerviosa, i d'enamorada. Però soc una mica ingènua perquè no ho porto escrit enlloc i ningú no pot endevinar com estic. I segueixo amb els meus pensaments fins que arribo a la T1. Vaig corrent a veure la pantalla de les arribades per veure si ve a l'hora. I sí, confirmat, arriba a les 9.15h, com està previst. Vaig a fer un cafè amb llet, penso, tinc temps.
I veig l’avió aterrant ja! Mare meva, com n'estic d'emocionada! Miro endavant per no perdre pistonada!
Arriba la gent en grups. M’és difícil veure'ls, de tan nerviosa que estic. En el darrer missatge em va dir que no venia sol, quin misteri, què vol dir, ve amb una persona, amb un animal? No m'imagino el que serà i respiro profundament per tranquil·litzar-me. I em dic, Eva, tranquil·la, no t’avancis, deixa't sorprendre com ho fa sempre ell. Miro endavant i el veig, agafat de la mà d'un nen petit. Al·lucino, qui deu ser? Que bufó! Em tiro als braços d'ell i ens abracem una bona estona i ens fem molts petons, i el petitet mirant-s’ho.
Miro cap avall i li pregunto qui és. I em diu en francès que és un nen de Croàcia, orfe, que he adoptat. Me'l miro i encara me l'estimo més, pel que significa el que ha fet, quina valentia, tendresa i generositat per la seva part. M'encanta, Thierry!, li dic. No puc estar més orgullosa, i d'acord amb aquesta acció i sentiment d'ajudar els altres quan ho necessiten,com és el cas. Em mira, ens abracem tots dos amb el nen als braços, junts. Ara som tres, em diu! I jo el miro, sorpresa del que em diu. Som tres, però que vols dir amb això? Serem una família a Barcelona, a França, on sigui, perquè no vull perdre-us ni separar-me més. El miro, l'abraço i li dic: t'estimo, us estimo. El Lucasz ens ha ajuntat, no estem sols, som una familía, ara, ens tenim tots tres sempre.
Anem cap a casa amb la línia L9, feliços, agafats de la mà. Aquesta vegada no viatjo sola, sinó amb ell, qui més estimo i he esperat, sinó també ara amb el Lukasz, a qui sempre estimaré com un fill que no he tingut. I miro davant meu per veure l'altra gent, si percep la meva felicitat com si la tingués escrita al front, a la cara. Però no ho veu ningú ,només jo, el Thierry i el Lukasz.
Arribem a casa i pensem en fer alguna cosa especial, i agafem el metro a Zona Universitària, la línia L3, per anar fins a Drassanes. Baixem, caminem per la Rambla fins al telefèric que ens pujarà a Montjuic, pel cel. I volarem gaudint de les vistes grandioses de Barcelona, amb els nostres sentiments de gratitud i felicitat flotant en aquest espai infinit, feliços per estar junts,i sentiré en silenci: ara ja no m’aixecaré sola, mai més.