Ulls tristos
Cada matí a les 9:09 a la parada de Penitents em creuava amb uns ulls que si no només eren els més bonics que mai havia vist al llarg de tota la meva vida, grans, foscos penetrants i misteriosos, amb unes pestanyes que quan parpellejava semblava l'aleteig d'una papallona però alhora eren apagats, freds , perduts, tristos.
Des del primer dia que me'ls vaig creuar van travessar el meu cor com si fossin dues dagas afilades.
Dia rere dia m'alimentava d'aquesta mirada que deia tot el que callava la seva boca.
Jo m'acostumí als seus ulls tristos, a veure'ls cada dia, i va ser allà quan em vaig adonar que havia de fer alguna cosa, volia parlar-li, perquè i si un dia ja no me'ls tornava a trobar? No podria viure pensant què devia haver estat d'ella...
I com era ella, on devia ser, devia haver canviat per fi aquella mirada màgica? Devia ser per fi feliç? I jo, podria continuar vivint sense veure aquells ulls? Ja s'havien convertit en part de la meva vida, els necessitava veure fos com fos.
Preocupat perquè això succeís, vaig agafar el metro d'abans per baixar a la "nostra" parada, canviar d'andana i poder veure aquells ulls de més a prop i poder esbrinar d'on venia aquella tristesa i si m'ho permetien, acompanyar-los en el camí per trobar la felicitat. Em vaig armar de valor i quan vaig estar al seu costat, només els vaig mirar i ells van fer el mateix amb mi. I van començar a parlar sense necessitat de dir ni una sola paraula
Perquè uns ulls tristos sempre saben reconèixer-ne d'altres, i la tristesa es converteix en alegria quan estan acompanyats per altres que estan en la mateixa situació.
Perquè quatre ulls veuen més que dos i dos cors senten més que un.