MAI

Alzina

MAI


Mai no havia pujat al metro. Només de pensar-hi la por em paralitzava, ho havia intentat tot, la psicòloga havia fracassat amb mi, després d'anys de teràpia no havia aconseguit ni baixar les escales de la boca del metro. Al principi pensava que ho aconseguiria i per a mi era una qüestió personal, ara la veritat és que ja m'havia adaptat a anar a peu , en bicicleta i fins i tot podia agafar l'autobús, però baixar a sota terra no, això no!


El meu entorn no hi ajudava, ja que amics, família i coneguts basaven la meva relació amb mi en aquesta carència, i jo pensava, i per què estan ancorats en el que no puc fer? Ningú em parla de totes les coses que sí que faig i amb èxit. A més a més, que em fixo jo en el que ells no poden o voler fer? Aquest bloqueig meu els afectava més a ells que a mi, i a mi el que m'afectava era el seu rebuig i la seva incomprensió cap a aquest fet.


Estava molt cansada del tema i quan me'n parlaven ja ni els contestava, fet que havia augmentat la seva creença que el meu mal estava empitjorant, havia entrat en una espiral de retroalimentació que no sabia com aturar.


La meva teràpia, els darrers mesos, s'havia centrat més en com comunicar a les meves persones properes que respectessin la meva por, que jo ja l'havia assumit i la meva vida ja no depenia de no poder ja que, si ho pensaves bé, i si visqués en una ciutat sense metro? No estaríem parlant de si puc o no puc, per tant la meva incapacitat era ben bé fruit de la mala sort d'haver nascut en una ciutat amb metro. La idea de mudar-me ja l'havia valorat molt cops, però la meva psicòloga deia que d'acord a organitzar la meva vida sense metro però que de fugir ni parlar-ne, i ara no em venia de gust entrar en una lluita amb la psicòloga, que és l'única persona que em recolzava.


La meva parella mai li havia donat importància al fet que jo no anés amb metro, ell deia: "Tots tenim les nostre manies", i era ben bé cert, ell mateix no menjava mai coses rodones i jo no hi havia donat mai cap importància, com que això no limitava pas la nostra vida, doncs que mengés el que volgués.


Finalment vaig decidir que posaria punt final a aquest història amb una festa per celebrar que es podia viure sense metro, i vaig decidir que la festa seria dalt del Telefèric de Montjuic. Quina va ser la meva sorpresa quan, l'endemà  d'enviar les invitacions, vaig començar a rebre negatives a assistir-hi per raons diverses! Totes sonaven a excusa, així que em vaig dedicar a fer trucades a veure si m'explicaven els motius, i quina sorpresa la meva en descobrir no una ni dues, sinó moltes i diferents pors de les altures! Ah, i resulta que aquestes pors no eren ni mancances, ni bloquejos ni res important... així que mireu de quina manera més fàcil vaig acabar amb l'estigma de la meva por del metro. I és que és ben bé que veiem la palla al ull de l'altre, però no veiem la biga en el propi. 

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!