Música als peus
Mi-te-la! Sembla que avui vagi més lleugera, malgrat que torna a portar aquell estoig allargat i dur penjat a l’esquena. O potser és només una impressió meva, perquè el noi del seu darrere va tan carregat que el contrast em desajusta. Ara feia dies que no la notava tan animada. I belluga els peus seguint alguna mena de ritme, igual que a finals d’any, quan li vaig sentir a dir, mentre parlava pel mòbil, que els assaigs del concert de Nadal a l’Auditori la portaven de corcoll, i que no podia quedar amb qui fos que li trucava. El Regal de Viure, va dir que interpretaven. Aquelles setmanes d’assaigs també van ser un regal per a mi. Pujava cada dia, taral·lejava i movia les cames al ritme que insinuava la seva veu. Llàstima. Llàstima que no la podré sentir mai tocar el que sigui que amaga el seu estoig allargat i dur. Encara que, qui sap, potser algun dia s’instal·larà al passadís de més amunt, on la deixo, i on, encara que no els veig, de vegades hi sento tocar algun músic. Però, ai las! I si ja l’he sentida i no sé que és ella? No ho crec. Oi? No, no ho crec. Ella no hi toca, al passadís del metro. Ni que sigui en una estació a prop de l’Auditori. Ella toca en llocs lluminosos, rodejada d’altres músics i davant d’un públic nombrós. Segur. Ja arriba a dalt... hop! M’encanta aquest saltiró que fa quan m’acabo i trepitja terra ferma. Fins demà, Marina. Bon assaig.