El pianista
1 / 2
El meu somni és atrevir-me a tocar el piano que posen sempre a Diagonal pel concurs Maria Canals.
M’agradaria tocar Para Elisa, potser l’única peça que em surt més o menys bé: re (sostingut és clar), mi, re (sostingut un altre cop), mi, si, re (sostingut de nou), do.
Només amb les primeres notes em conformaria.
Poder veure com els meus dits acaricien les tecles del gran piano de cua negre i sentir com les notes reverberen al gran vestíbul de la línia 5.
Avui he decidit que és el dia de fer-ho, camino decidida i vaig cap al vestíbul de l’estació, només desitjo que no hi hagi gaire gent per atrevir-me a tocar-lo.
M’apropo i em deixo embolcallar per les harmòniques notes que ressonen per tota l’estació.
No sé qui hi ha tocant, però ho fa de forma magistral.
Sense adonar-me’n alenteixo el ritme dels meus passos.
Ja no tinc pressa, ja sé que avui no tocaré.
Només vull gaudir de la passió que transmet la persona que està tocant.
Molts cops he sentit gent que toca molt bé el piano, però el que escolto avui és increïble.
Els compassos sonen un darrere l’altre amb fluïdesa i precisió.
La persona que està tocant és una virtuosa.
Arribo al vestíbul i el primer que veig és que hi ha molta gent, tothom al voltant del piano, gaudint de l’emotivitat que transmeten les notes.
La tapa del piano està aixecada, no puc veure qui està tocant.
A poc a poc, extasiada pel talent de la persona que toca, em vaig apropant al piano.
Vull veure qui toca de forma tan prodigiosa.
2 / 2
Ja sóc prou a prop, i aleshores el veig.
I no em puc creure el que veig.
Unes bosses velles i trencades als seus peus, el seu cabell llarg canós, encrespat i desatès, les seves incomptables capes de roba, les seves sabates trencades.
Sé qui és.
És l’home que viu sobre cartrons sota els tres arcs del pòrtic de l’Església de Santa Maria de Montsió, just a sobre d’on està tocant.
La meva sorpresa és majúscula.
Toca sense veure res al seu voltant, no aixeca la vista de les tecles, no percep res més que la música que executa, una peça darrera de l’altra.
Tots estem embadalits mirant-lo.
Embadalits i evidentment sorpresos.
Quina història viu dins d’aquest geni?
La seva habilitat és fruit de molts anys de conservatori.
L’envoltem, mirant-lo amb admiració, però no podem evitar pensar: què li deu haver passat?
Avui, un cop més, la vida m’ha sorprès.
No sabré mai quin bagatge du a sobre les espatlles el nou pianista de Diagonal, però el que sí que sé és que mai més el veuré amb els mateixos ulls i per sobre de tot, mai podré oblidar que he escoltat el seu prodigiós talent omplint de màgia el vestíbul de Diagonal.