EL PRIMER
Amb quinze anys em vaig enamorar bojament, a aquella edat no existeix la mesura. Es deia Clàudia, anàvem junts a classe. Em vaig passar tot el curs mirant-la. Ella m’ignorava. Per Sant Jordi em vaig plantar davant seu amb una rosa i li vaig demanar per sortir. De primeres em va dir que no. Però el cinema ja m'agradava i vaig insistir:
–I si anem a veure una pel·li? Aquí al costat en fan una de molt bona.
Es va quedar sorpresa i va respondre sense cap emoció:
–No sé quines fan.
Las normas de la casa de la sidra. La primera pel·lícula que vam anar a veure. La vaig haver de tornar a veure anys més tard, perquè aquell dia vaig ser incapaç de seguir-ne l’argument. Després del cine la vaig acompanyar a casa amb autobús i quan ens acomiadàvem li vaig fer un petó a la galta. Es va posar rígida. Li vaig preguntar si voldria que hi tornéssim a anar un altre dia. Es va encongir d’espatlles i va entrar a casa.
Van passar tres setmanes fins que vaig tenir el coratge de tornar-l’hi a proposar:
–Ara n'han estrenat una de molt bona que surt la Winona Ryder, al cine aquell de l’altre dia.
–Quina?
Inocencia interrumpida. La segona i última pel·lícula que vaig anar a veure amb la Clàudia. Tot va transcórrer exactament igual que el primer cop. La meva atenció va ser lluny de la pantalla durant tota la projecció. Quan van encendre els llums em va dir que no li havia agradat la pel·li. Uns anys més tard vaig adonar-me que aquella història de noies en un manicomi no era gens adequada per a una cita amorosa.
La vaig acompanyar com l'altra vegada, agafant l’autobús. Després jo l'hauria d’agafar de tornada per anar a casa. Vam seure i el conductor ens va mirar somrient pel retrovisor. Allò em va encoratjar a fer un pas més.
A la porta de casa seva, la Clàudia em va tornar a dir que la pel·lícula no li havia agradat i es va acomiadar secament:
–Ja ens veurem a classe.
Jo, en lloc de recular, vaig llançar-me al buit sense xarxa:
–Clàudia, vols ser la meva nòvia?
Després d’uns segons de silenci, va esclafir a riure. La seva expressió era altiva, la rialla cruel:
–Però si tu no m'agrades! Qui m'agrada és l'Isaac i aviat em demanarà per sortir.
L'Isaac. El noi més guapo de la classe, totes li anaven al darrere.
Es va girar sense dir res més i va entrar a casa, deixant-me allà plantat.
Em vaig arrossegar fins a la parada d’autobús. Plorava i em queien els mocs mentre pujava, picava el bitllet i seia al costat de la finestra. Al cap d’una estona vaig mirar endavant. Pel retrovisor vaig trobar la mirada del mateix conductor d’abans. Ara els seus ulls em van semblar més càlids. Va fer un gest amb la mà perquè m'apropés. Quan vaig arribar al seu costat va dir:
–Xaval, deixa de plorar, que no n'hi ha per tant! –Jo no deia res, ell reia fluixet.
–T'ha trencat el cor aquesta noia, eh?
Vaig fer que sí amb el cap mentre m'eixugava els mocs amb la màniga.
–Mira, en coneixeràs més, de noies. Algunes et diran que sí i d'altres que no. Saps quin és el secret? Fes com jo, deixa't el cabells llargs, els homes amb cua semblen més interessants. –I em va picar l'ullet.
Vaig baixar a la meva parada. Ja no estava trist. Les paraules d’aquell home havien estat un mantra curatiu. A partir d'aquell dia em vaig deixar créixer els cabells per poder-me'ls recollir amb una cua. Evidentment m'han dit que no moltes altres vegades. Però aquell conductor em va dir les paraules que em calien per tornar-me a aixecar. Ell va ser el primer en recollir-me de terra quan m'acabaven de fer miques.