Bitllet de tornada
L’andana és plena de gent que el darrer metro ha descarregat. Tothom s’afanya cap a l’escala mecànica.
En Marc, que ha perdut el tren en l’últim alè del seu esprint, avança esquivant aquells que abandonen l’andana. Busca un banc on seure i repassar els titulars del diari que acaba de comprar.
Mentre es capbussa en la lectura, el renou disminueix convertint-se en un silenci estranyament tranquil. Per uns instants, el soroll de la ciutat s’apaivaga i només queda la lleu cantarella llunyana d’un músic de carrer que toca una melodia coneguda al passadís de l'estació.
En Marc sospira i gira la pàgina, aliè al moviment de l’andana, que es torna a omplir de gent: Allà, un grup de turistes mig perduts mirant un mapa, al costat, un home parlant per telèfon, i aquí una parella amb un cotxet s’atura just davant seu. La criatura plora desconsoladament. Llavors en Marc, involuntàriament, aixeca la mirada i el temps s’atura.
A pocs metres d’ell, entre la multitud, uns ulls es troben amb els seus i s’obren amb la mateixa sorpresa.
És ell, l’Arnau. Fa més de quinze anys que no es veuen.
Els cabells més curts, el rostre colrat, l’expressió més serena… però els ulls desafiants i aquell somriure murri segueixen sent els mateixos.
Són ells dos atrapats en la sorpresa.
Cap d’ells sap massa què dir, fins que l’Arnau, amb un petit gest, fa el primer pas.
—Marc?
La seva veu trenca la barrera del temps i, de sobte, és com si tornessin a ser aquells nois que es banyaven a les gorges i saltaven la foguera la nit de Sant Joan.
—Arnau… No m’ho puc creure!
El grinyol de les rodes sobre les vies i l’esbufec metàl·lic del metro anuncien l’entrada del comboi. Les portes s’obren i tots dos hi entren, encara incrèduls pel retrobament.
El vagó està ple, però troben un racó on posar-se. Un silenci carregat de records s’allarga fins que en Marc diu:
—Durant anys vaig pensar en què passaria si ens tornàvem a veure. I ara que ha passat… no trobo les paraules.
—Jo també ho vaig pensar moltes vegades - respon l’Arnau amb un somriure tímid.
El metro frena sobtadament i fa que els seus braços es freguin un instant. Una fiblada subtil recorre el cos d’en Marc. Durant l’adolescència, aquests contactes fugissers eren tot el que s’atrevien a permetre’s.
—Com t’ha anat la vida? -pregunta en Marc, intentant dissimular els nervis.
—Bé… Suposo -l’Arnau riu per sota el nas- He canviat de feina un parell de cops, he viatjat… He fet tot el que creia que m’ajudaria a deixar enrere algunes coses.
—Funciona?
L’Arnau el mira als ulls i triga un segon a respondre.
—No del tot.
El metro anuncia una nova estació i sembla que el passat s’obri pas en forma de records d’aquelles nits d’estiu asseguts al parc, de les converses a mitges per por del “què diran”.
En Marc empassa saliva i pren embranzida:
—Si poguessis tornar enrere… hauries fet les coses d'una altra manera?
L’Arnau somriu amb una barreja de nostàlgia i decisió.
—Ara ja no miraria enrere.
El metro s’atura a la parada, i en Marc sent el batec accelerat del seu cor. No sap què passarà després, però tampoc té por de descobrir-ho.
Quan les portes s’obren, l’Arnau el mira amb una guspira als ulls.
—Què et sembla si baixem junts i prenem alguna cosa? Crec que tenim molts anys per recuperar.
En Marc somriu. Aquesta vegada, no pensa deixar que la por decideixi per ell.
Baixen del metro junts. I la ciutat, tan frenètica i impassible com sempre, no sap que, en aquell moment, dues vides han canviat per sempre.