La pulsió
En Pere necessita parlar amb la Clara. Fa un any que n'està completament segur, però fins aquest matí no s'havia convençut a ell mateix que li havia de dir. Els arguments per fer-ho li vessen i cada vegada que la veu sent una mateixa pulsió. Com una cadena que es trenca, un dic que es desborda, la primera alenada d'aire d'un nedador que no ha parat de moure braços i cames per tocar la meta amb la punta dels dits. No pot aguantar més i decideix que li explicarà. Tot i que són amics, tot i que sembli sorprenent, tot i que ella no s'ho esperi.
Cada dia van junts en metro. Línia verda. De Canyelles a Passeig de Gràcia. Allà canvien a la groga per acabar d'arribar a Ciutadella, on baixen prop de la universitat. Un cop surten, agafen un cafè per emportar i fan un tros a peu mentre parlen de coses mundanes. Com és habitual, la Clara l'espera a la boca de via Favència. És divendres i s'ha posat una jaqueta de pell de color marró que li ressalta els ulls, de color mel. Té els cabells curts i llisos, recollits lleugerament en un costat amb una pinça amb forma de maduixa. Porta una faldilla negra i unes sabates també negres amb uns mitjons blancs amb una petita ratlla groga al capdamunt. Està molt guapa i alegre perquè marxa de cap de setmana amb la seva mare. Del seu pare no en sap res des de fa anys, però assegura que no li importa, tot i que en Pere sap que no és veritat. Li somriu des de la llunyania, i ell es posa vermell, el cor li batega d'una forma insuportable i l'aire agafa densitat.
Un cop al vagó seuen en un lateral, al costat d'una dona amb un gos pelut i suau i un operari de fàbrica amb cara d'haver-se llevat massa aviat. La Clara treu un llibre i s'hi capbussa. En Pere comença a suar, les gotes li regalimen pel coll i moren a la part del darrere de la camisa, li costa respirar, i per això escurça el temps entre inspiració i expiració. Agafa aire, però les paraules no surten, i es queden atrapades a dins seu. Mentrestant el compartiment s'omple d'empresaris amb auriculars sense cables, infants amb motxilles de la Patrulla Peluda, noies amb ungles llargues i turistes amb càmeres cares.
Escolta, Clara, t'haig de dir una cosa. Digues. Mmmm... veuràs... nota la seva mirada clavada, la pinça de maduixa que brilla, es fixa en el floc de cabells enganxat a les pestanyes, en el plec de la pàgina del llibre que estava llegint atrapat entre dos dits. Doncs res, que des de fa un temps... Clara! Dues noies del torn de tarda apareixen i conquisten un lloc entre la gent, agafades de la barra lateral que connecta els seients amb el sostre. Acaparen l'atenció de la Clara que les saluda efusivament. El llibre queda aparcat, i en Pere també.
Moments previs al transbord, el grup està dret. Els seients de l'inici estan en mans d'una parella d'edat avançada. La Clara i en Pere estan ben bé al costat de la porta. La pròxima parada és Diagonal. Una marea de gent baixa i una altra puja, tot i que alguns no s'adapten al ritme fixat i intenten accedir a dins abans d'hora. En sentir els xiulets que indiquen l'imminent tancament de porta, en Pere ho sent tot al ralentí. Cada segon li sembla una eternitat. Tanca els ulls, compta fins a tres i agafa la mà de la Clara. L'estira, i tots dos surten just en el moment en què les portes tanquen i el comboi arranca deixant-los drets a l'andana.
Es pot saber què et passa avui? En Pere li agafa l'altra mà. Clara, mira'm. Som germans.