A Baix, a Les Valls
19.58. Faig tard. La plaça de SaFa és plena de persones de tot color i procedència. Tot d’una que entro a la boca del metro s’atura la música que m’arriba pels auriculars; uf. Des que vaig canviar al dumb phone m’estic dedicant a descobrir les emissores de Barna que posen bona música, mentre posposo el moment d’asseure’m al portàtil a descarregar les meves cançons. I esclar, el trajecte en metro sempre és, de moment, més avorrit. Sonava una cançó d'en Pau Vallvé; i l’estava gaudint en especial per la sorpresa que m’ha generat sentir-la a la ràdio, de manera que la ressegueixo mentalment: Hi ha humans fent soroll, a baix a les valls. Travesso la marea de turistes que col·lapsen els torns i corro escales avall per agafar l' L2 direcció Badalona, amb la sort que el metro està arribant. La gent va molt trista s’insulta com mai. Sempre penso que en Pau té raó en tot el que diu. Tothom fa cares tristes, mentre miren el mòbil o algun punt indefinit del fons negre. M’arriba la notícia que en Trump vol convertir les ruïnes de Gaza en un parc turístic, a través de l’altaveu del mòbil d’algun maleducat que mira X sense auriculars. Hi ha líders i normes, a baix, a les valls, que fan pujar ràpid les mans cap al cap. A Tetuan puja un jove que sembla sortit de l’Anglaterra Industrial: vesteix boina i guardapits de quadres, i uns pantalons de pinces beix. Porta un rotllo de paper d’alumini a la mà dreta. Tot d’una que seu, comença a parlar sol, buscant amb la mirada a qualsevol que sembli disposat a parar-li un moment d’atenció i, amb un tros del paper d’alumini que ha trencat comença a fer una figura. El seu discurs podria ser una continuació de la cançó que sonava a la ràdio. La gent se n'oblida del que és important. Crida, d’alguna manera, a l’alegria. L’escolto atentament i somric per a mi, però ell ho veu i em torna el somriure. Parla del temps, de la pausa, de l’amistat, de la tristesa que ens acompanya cada dia en els nostres trajectes i es fica dins els nostres llençols. I aquí dalt de l'arbre tot es veu més clar. En arribar a Universitat ha acabat la seva primera figura, em fa un gest perquè m’acosti i me la dona. És un panot. No sé si ha pensat que m’escau perquè semblo guiri o bé un ultra nacionalista. Abans que baixi del metro corrents, em dona les gràcies per escoltar-lo. La vida ja hi era abans d'aquests sonats. Camino aviat atravessant Joaquim Costa esquivant més d’un repartidor de Glovo que per poc no m’atropella amb la bici, mentre penso en què diré al micro obert i, sobretot, en l’Oliver Twist del paper de plata. Quan tombo per Ferlandina i per fi entro al club, saludo al Dani, li pago l’entrada i passo cap a la sala, però en lloc de seure entre el públic, pujo a l’escenari sense que ningú m’hi convidi i començo a parlar de l’Oliver Twist, del metro, dels turistes i del paper de plata. Em fico la mà a la butxaca per mostrar el panot d’alumini, però en surt en forma de micro i comença a sonar. Reprodueix un discurs amb la meva veu, que sembla mereixedor de Nobel. Sona durant dos minuts sense parar parlant de coses absurdes i a la vegada completament raonables, descrivint un lloc recòndit on la gent no ha descobert el foc, ni la roda, ni el petroli, però sap gaudir del menjar en calma i estirar-se després de dinar a fer-se carícies. Un lloc on no hi ha gratacels però els infants juguen junts i saben tractar-se bé entre ells i als animals. La vida no són ells, la vida és molt més. Tothom s’aixeca dels seients i aplaudeix enèrgicament.