Resiliència
Ja hi tornàvem a ser. Se’m resistia la possibilitat de gaudir d’un vagó silenciós.
Havíem començat el curs i tocava tornar als «bons costums»; matinar i agafar el metro a Gavarra, pels volts de les set. Per sort, l’entrada havia estat progressiva, i durant uns dies no vaig haver de posar-me el despertador per llevar-me a les sis.
La pandèmia havia fet que aquest curs, un altre cop, haguéssim començat de forma telemàtica i només alguns dies havíem hagut d’anar a l’Institut abans de començar amb l’alumnat. Em sentia motivada i amb energies per abordar un nou repte a la feina; m’havia tocat acompanyar un nou grupet de preadolescents sordes de primer de l'ESO. Així que, després d’uns dies de gestions i reunions telemàtiques, havia arribat el moment d’afrontar un altre repte abans d’arribar a l’Institut: sobreviure a les converses amb megàfon als vagons del tren.
Aquesta vegada no eren les aventures de «El Perla & Company» que m’havia trobat el curs passat, no. Avui teníem tres noies (no sé si serien CIS o Trans, però en definitiva tres preuniversitàries joves que «podíem llegir» com a noies), que s’encaminaven a la selectivitat de Setembre. No semblaven pas gens amoïnades per aquests exàmens, i amb seguretat anaven pronosticant a quina carrera encara podrien entrar. Eren les set del matí i era sorprenent el volum de la conversa d’aquell trio. No podien parlar una mica més baix? Per favor! Mentrestant, anhelava els silenciosos vagons del metro de Londres, on només sentia l’altaveu oficial quan s’obrien les portes: «May the gup, May the gup».
No sé quants minuts seguits havíem pogut llegir la companya d’ulleres del davant i jo, però quan vam tornar a coincidir amb les mirades expressives sota les mascaretes, el tema de conversa ja havia canviat. La preocupació, bé millor diríem l’ocupació verbal del moment, era el vehicle que una d’elles havia de triar: «un Mini o no sé quin altre deia el meu pare que podria comprar».
L’ambient no m’havia deixat llegir més enllà de la segona pàgina del tercer volum de la Sra. Buncle. Em costava molt mantenir-me impassible. Aquestes converses intranscendents des del privilegi que tenien algunes, i davant, literalment davant de treballadores que portaven a l’esquena massa hores mal pagades per poder pagar rebuts i possiblement una habitació, em treien de polleguera.
Quin món més injust!
Sagrada Família era la propera parada i faltava poc perquè caduqués el meu bitllet a la línia cinc i fes transbord a la línia dos. Avui em quedaria amb les ganes de seguir llegint la britànica D.E. Stevenson. Em sorprenia veure com m’enganxava la lectura de les vides quotidianes típiques i tòpiques de la burgesia anglesa del període d’entreguerres. Al llibre, la protagonista, la sra. Buncle, s'aprofita d’aquestes poc interessants vides de les seves veïnes del poble per publicar una exitosa novel·la.
Potser jo havia de respirar fons i fer com la sra. Buncle; aprofitar-me de les «preocupacions» d’aquesta noies per escriure un petit relat i treballar la comprensió escrita amb les joves amb sordesa que aquest any m’esperaven a un institut del Clot.