Ens encarrilem?
Asseguda en un banc, escolto com augmenta el cruixir dels raïls de l’estació. Xisclen. El so va escalant fins que s’obren les portes i surt desbocat un riu de gent. Circulen pel subterrani. Uns cap a la dreta i uns altres cap a l’esquerre. A ritmes diferents. Petjades que s’obren camí, que avancen enmig d’una multitud amb el pilot automàtic. Tot esdevé a una velocitat d’estruç. Aquest brogir em desperta. Som tants que transcorrem pels túnels del temps? És un viatge ple de parades. Un trajecte on cadascú va superant trams.
Hi ha moments a la vida que ens sembla que la ruta està molt ben traçada i l’horitzó és nítid, anem segurs i ens deixem portar.
En d’altres, busquem subterfugi.
I també ens trobem amb recorreguts vitals on perdem el nord, dubtem i ens desorientem. S’emboira la ruta, desapareix el far i s’apaivaga el coratge. T’angoixes i s’encenen totes les alarmes quan es tanquen les portes. I et sembla que no pots més, t’ajups i t’arreplegues. La vida t’assenta. Sí. T’atures i et quedes quiet.
Però enmig del desert silenciós, aferrant-te al miratge d’un horitzó invisible, perdent les petjades sota terra, sense fites tangibles, de sobte, connectes amb la teva metròpoli i t’adones com es desperta l’ànima. I s’encén un llum, un nou enllaç sembla que et pica l’ullet i et crida: propera parada, Canyelles. Línia verda, et dius! I s’obren les portes mentre poses oli a les frontisses rovellades, t’impulses deixant enrere pors i preocupacions que et pesen, fas un salt de llebre, enfiles amunt del metro i et promets seguir els senyals.
Tot està connectat, et dius. L’itinerari continua. Sempre endavant que tot és possible!