Una nit, un viatge de tornada
Són les 12:30. De la nit. No és tard per a la parella que seu agafada de la mà davant meu, ni per al grup de noies que criden perquè tot el metro s’adoni que surten de festa aquesta nit. Tampoc ho és per als treballadors esgotats que amb mirada cansada teclegen sobre les pantalles dels seus mòbils, o pel grup d’àvies que deuen fer el viatge de tornada després d’anar al cinema juntes. Però per a mi, ser al metro a aquesta hora un dissabte, tornant a casa a aquestes hores i tenint examen de comptabilitat el dilluns, sí que ho és, de tard. Els meus pares, tots dos, que poques vegades coincideixen en alguna cosa, m’han recomanat agafar un taxi per tornar a casa. Un Cabify, millor, “que els taxis et cobren més fent veure que es perden”.
No he agafat un “Caby”. Tampoc un taxi. He agafat el metro. Potser de forma estúpida em penso que és un acte de rebel•lió o valentia. Que algú llegirà això i s'hi sentirà mínimament identificat. Però mirant al meu voltant, m'adono que no hauria de ser així. La parella, les noies, els treballadors, les àvies. Tots ells tornen a casa en metro. Em sento idiota per haver pensat en qualsevol altra opció per tornar que no fos aquesta. Al cap i a la fi, cadascú té la seva pròpia història, la seva raó per pujar al tren cada dia, la seva connexió amb el metro de Barcelona que els fa especials. Aquesta és una de les meves, no pas l’única. Alguna cosa em lliga als trens. Una altra vida, potser. Un desafiament a les normes d’una noia de 18 anys.
Una nit i un sol viatge de tornada a l’L1 no canviaran res d’una vida utilitzant el metro. Però sí que poden convertir-se en el refugi que algú necessita.