Potser sí!

Makiisalmon

L'alarma em fa tornar d’entre els somnis amb el temps just per arreglar-me i arribar a la meva cita. Ja llesta, miro per la finestra de l'hotel, deixant que les belles vistes a la Sagrada Família acabin d'obrir del tot els meus ulls. De seguida sento els nervis a la panxa, segurs que avui serà un gran dia, però després de tres croissants petits, descobreixo que no eren tan sols nervis. En acabar el meu cafè, decideixo aventurar-me per primera vegada als misteriosos carrers de Barcelona. El sol de primera hora il·lumina cadascun dels meus passos fins al passeig de Sant Joan. Camino lleugera però sense pressa, arribo a Tetuan gairebé sense adonar-me'n i, de la mà del meu amic Google Maps, trobo el camí cap a la famosa plaça Catalunya. Les 8:40, marca el meu rellotge, encara tinc una mica de temps per aturar-me a escoltar la parella de músics que desperten els carrers del centre. Passats 10 minuts, em trobo a punt a la cua del bus turístic que està esperant per partir a les 9 en punt. “Deu estar a punt de caure”, penso. Cap missatge al meu telèfon apunta que s'hagi despertat a temps, però em sembla impossible que s'hagi pogut adormir. Truco al telèfon; sense resposta. Dues vegades més, no l’agafa. Només queden 5 minuts perquè l'autobús surti camí de la seva ruta. Miro a banda i banda, tot esperant que aparegui d'un moment a un altre. No hi ha cap senyal de la seva presència. 2 minuts perquè l'autobús abandoni la parada. Continuo sense pujar. “No m'ho puc creure.” Són les 9 en punt i sec a l'última fila del pis de dalt. “No penso deixar que m'afecti, no em perdré aquest viatge. Tant de temps esperant que vingués a conèixer la seva ciutat i no ha arribat.” L'autobús surt camí cap al Gòtic, ja no hi ha marxa enrere. Observo els carrers des de dalt. “Com m'agradaria que estigués aquí.” Una veu distant conta des dels altaveus del transport les mil meravelles de la costanera ciutat mentre el Port Vell es mostra davant dels meus ulls. No em puc concentrar. De cop i volta els altaveus canvien de sintonia, la veu calla i, després de dos segons, una melodia comença a reproduir-se a un alt volum. “El que em faltava, una festa. No estic d'humor.” El volum dels altaveus va pujant progressivament, aconseguint que l'alegre música vagi captivant tot l'autobús. Identifico la cançó al moment, Bruno Mars en un dels seus èxits més romàntics. “No pot ser, per què a mi?” De sobte, el jove de davant meu s'aixeca, “Per fi algú que es queixarà al conductor”, penso. M'equivoco. Només d'aixecar-se comença a moure les espatlles, puja a la cadira de l'autobús i es posa a ballar la cançó com si hagués nascut per fer-ho. Quan crec que la situació no pot ser més surrealista, totes les persones del  pis de dalt de l'autobús s'aixequen. Sense tenir idea de com ho fan, comencen a ballar al compàs, com si fes anys que ho assagen. “Què està passant?” Una riallada surt de la meva boca. “Dec estar somiant, és això, és un somni.” La gent balla sense parar al so del cantant mentre somriuen i fan tota mena de piruetes. En observar la meva presència, es giren cap a mi. Tots em miren. No sé què fer. “Hauria de ballar?” Segura que es tracta d'un somni, m'aixeco, disposada a acabar el mal dia i seguir el compàs dels meus companys d'autobús. De sobte tots s'asseuen, la música segueix, només hi ha una noia dreta a la primera fila. Es gira. És ella. S'acosta a mi i s'agenolla. En Bruno Mars canta “I think I wanna marry you”.


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!