Entity 1441
Allà mateix davant meu hi havia la meva mare, no era ella, li ho notava.
Com cada dia era a la cruïlla de Sagrada Família, de l'L2 a l'L5, amb la meva motxilla carregada fins dalt de coses. Portava fins I tot el dinar. Uns macarrons amb tomàquet,"ai, com m'agraden". Total que vaig continuar caminant a pas ràpid pel transbord.
Però l'ambient no era com normalment. Estava buit, ni una ànima recorria el túnel, res de senyores amb bossa ni de gent normal o estrafolària, estava sola.
Vaig seguir el meu camí apartant els pensaments d'incertesa que m’anaven venint, però seguia en el transbord, i no veia ni una ànima en aquell infinit passadís de parets enrajolades. Llavors és quan vaig veure la paret desaparèixer darrere meu, com si fos un miratge: hi havia el buit, i sostenint-s'hi hi havia una figura coneguda, ma mare. Somreia amb potència, diguem que un ésser humà corrent. No puc esborrar aquell somriure, i què dir dels seus ulls negres?
Aquella figura no era ella. En tenia l'aspecte, però no deixava de ser un monstre. Pensava que m'havia tornat boja. Al cap, i a la fi estava en un punt de la meva vida on la realitat, i la ficció distaven de ser diferents, per tant, la inseguretat em va fer pronunciar:
-No ets real..! -En un impuls li vaig cridar.
Campanes que sortien del no -res
El meu cor es va accelerar, em feia mal,molt mal .Era el final. Aquella figura semblant a ma mare, va obrir la boca, i els ulls se li van eixamplar.
Per un moment només hi havia silenci, el no-res …. I penombra, fins que em vaig despertar… A la meva habitació, havia d'agafar el metro,arribava tard.