D'Una Història Universal
D’Una Història Universal
Ja m’ho esperava que no aniria bé. Que acabaria marejada i confosa i fins i tot em perdria. O que hi hauria massa gent i m'empenyerien cap on no volia anar. Després de tot, estava cansada i els peus se’m feien feixucs. Els arrossegava i em dolien...
Llavors, va venir el metro. El seient relliscava sota la jaqueta. La gent, absorta amb els mòbils, no parava atenció a res més. Jo els mirava divertida, intentant imaginar qui eren què feien, on anaven o a qui estimaven. L’amor sempre és interessant. Els peus encara em coïen adolorits. Vaig tancar els ulls i un somriure tranquil se’m va dibuixar als llavis.
Vaig pensar en la Prehistòria, quan tot era massa gran i jo massa petita, i els dinosaures engolien princeses i somnis a grapats. Els boscos tenien fades i unicorns, i dels arbres en florien històries a les branques. El cel era tan gran que tot hi cabia. M’encantava estirar-me sobre la gespa i mirar-lo estones infinites.
També vaig recordar l’Edat Mitjana. Quina mala època, aquella! La Inquisició va matar totes les bruixes i les poques que vam quedar vam haver de fugir o pretendre que érem normals. És molt difícil ser normal quan no saps com ser-ho... Al final vam quedar quatre gates: la Mireia, jo i poques més. Però ens reuníem i ens enteníem. Ballàvem, rèiem i fèiem pocions màgiques secretes...
Després, durant l’Època Moderna, vaig conèixer un drac. Era un drac espectacular. Gran i preciós. Lluïa al sol i tenia tots els colors de l’arc de sant Martí. Ens vam enamorar molt i molt, vam plantar moltes roses i vam tenir moltes dragonetes meravelloses...
Ara, han passat els anys i les ales ja no volen. Hem corregut molt i hem caminat més, i tenim els ulls cansats i els peus rendits. Passegem lents pels camins polsosos... Sempre amb les mans agafades i els cors enllaçats. A voltes agafem un metro, seiem en els seients relliscosos i observem la gent, amb un somriure als llavis, mentre descansem les ales, i els peus, i els cors i els ulls... lents, abatuts, tranquils.