Els quefers de l'H4
Una parada més. La xafogor del dia la convida a no tocar res, però el balanceig del bus no li ho permet pas. Com pot, s’agafa de la barra i prega que el gelat no trenqui la bossa de paper.
A l’Eva li agrada la monotonia de l’estiu: platja, gelat i nits tranquil·les. Els dimarts toca fer la compra, però: l’autobús de sempre, agafada a la barra de sempre i carregada fins a les celles esperant escoltar el missatge salvador: “Propera parada, Passeig Bonanova, Carrasco i Formiguera”.
Amb un sospir que li evapora la poca aigua que li queda al cos, baixa del bus adonant-se que fa més fresca dins; ara no li sembla tan terrible en comparació amb Barcelona a l’agost. Gràcies a Déu, casa seva li queda al davant i aviat entra dins del petit pis. Arriba cansada, la calor i el transport públic la deixen baldada. Deixa les bosses a terra, obre les finestres i va cap a la cuina mentre una brisa poruga intenta refrescar un àtic sense aire condicionat.
Distreta, es treu el vestit per sobre el cap i es recull els cabells; la calor és massa forta i només vol un got d’aigua. Nua, va fent glopets i jeu vora la finestra que dona al carrer. Mentre la suor del front i del clatell comença a desaparèixer es dedica a mirar els quefers del barri; no és pas xafardera, però les anades i tornades li recorden que no està sola. La parada d’autobús li queda just al davant, un lloc ideal per satisfer la seva curiositat.
Es pregunta si quan arribi setembre tornarà a veure el xicot de la carpeta de la UPC, en qui s' ha fixat tant, aquest curs...agafava l’H4 cada matí, com ella: suficientment aviat per evitar la gentada, però prou tard per a no matinar gaire. Ella suposa que baixa al carrer de l’Exèrcit, on finalitza el recorregut. Potser hauria de baixar allà, també, amb l’excusa d’estudiar a la Facultat d’Econòmiques...
Distreta, veu en Josep i l’Elvira, els veïns del 1r , que surten a fer un tomb. D’ençà que a l’Elvira li varen diagnosticar demència, en Josep s’ha tornat expert en els enllaços d’autobús per suplir-la en les tasques de la llar. L’Eva l’ha vist els dies de pluja agafant l’H4 per tot just baixar a Major de Sarrià. Segons ella, l’home ha descobert un món ara que sap que pot anar a tot arreu amb l’autobús i vol treure el màxim profit de l’abonament de jubilat.
Al 2n pis hi ha la Rosa, infermera de Sant Joan de Déu, que entre setmana i dissabtes alterns agafa l’H4 per anar a treballar ben aviat, quan l’Eva encara ni es planteja fer cafè. Ja li comentà que el bus 63 la deixaria al davant d'Urgències, però la dona respongué que preferia baixar al Thau i caminar, que quan no fa massa fred és un passeig agradable.
I on para l’advocat veloç? L’home de corbata i sabates noves que cada matí (quan ella espera impacient per veure el xicot de la UPC), surt disparat del bus per anar a buscar l’enllaç V7 Plaça Espanya uns metres més avall. La setmana que l’Eva va caure malalta després de la 3a onada es va dedicar a cronometrar-lo des de la finestra fins a la cantonada; 3 cops li va semblar que perdia el bus; 2 per culpa de semàfors tancats i 1 per un col·legi que atapeïa la vorera. Es preguntava si les sabates noves li farien mal i si portar bandolera en comptes de maletí era per optimitzar la correguda.
L’Eva també es pregunta si cap veí l’observa a ella a la parada de bus i què en pensarà; a quines històries estrambòtiques dona peu la seva persona? Cavil·la sobre tot això des de la seva finestra, mirant la parada de l’H4 de Passeig Bonanova un dia calorós d’agost.