Una doble sessió del Batman del Michael Keaton

Peccata minuta

Corre. El sents arribar. Segur que és el teu, sempre és el teu si l'has de perdre. Targeta. Merda, la punta arrugada. Frega. Torna-hi; targeta. S'apropa. Corre. Baixa. Alerta no et caigui la cartera. Alerta graó. Tot això amb aquestes targetes noves que estan fent, dures com les de Londres, no t’hauria passat. Corre. Entropessa. Avís sonor. Portes amb graffiti descolorit davant dels nassos. Pels pèls. 7:43. És clar, és diumenge tarda. 7:39. Encara sort que no t’ha tocat esperar 11 minuts. Mira al voltant. Busca lloc per seure. 7:26. Treu el mòbil. 12%. Millor torna a guardar el mòbil. 7:50. Merda. Està fent allò de tornar a començar... Respira, ja no hi pots fer res, només esperar. Tanca els ulls. El cap et pesa. La suor s’acumula dins l’anorac que ja no et molestaràs ni a descordar. Respira. 7:28.  Joder. Respira. Amb aquests 7 minuts podries haver cagat a casa. Ara fas tard igual i, a sobre, t'estàs cagant. O podries haver llençat la brossa, que l'orgànica comença a “fer suc” i serà un niu de mosques. 6:55. D'acord, avui el temps vol jugar a anar lent. No passa res. Respira. Arriben companyes de banc. Parlen, fluixet. Es miren, profund. Una s'abaixa la mascareta per fer-li un petó, correspost. Rius del pensament estúpid que t’acaba de passar pel cap i que ha interromput aquest moment tan tendre; “això no ho diu l'avís sonor del metro ni els cartells; no pots menjar, beure, parlar... i els petons?”. Seria més correcte i complet si afegissin; “no pots fer petons”. De fet, tant te fa, en realitat, si s'abaixen la mascareta per fer-se un petó. És... bonic? Són bonics els petons... Quant fa que no en fas un... de petó? Quant fa que ningú et mira així? O no cal que sigui així, pot ser una cosa més buida i banal: podria ser un bon polvo d’una nit sense cognoms, o un petó amb gust de vodka-llimona al mig de Razzmatazz, entre les llums fluorescents i la gent i l’escalfor i... i... Com eren els seus petons? Quant fa d’aquells petons? L'últim va ser aquell dia gris de finals de novembre. Plaça del Pi, paradetes de quadres i pintures.  Ja n'hi ha prou! Para! Torna. Vilapicina, la blava direcció Cornellà. 3:24. Hòstia, molt bé aquests minuts! Les companyes d’espera sembla que no han notat que t’havies quedat embadalida mirant-les. Gràcies a Déu, no vols semblar una acosadora. Respira, no ha passat res. Tanca els ulls. Respira. L’olor del metro és ben curiosa. Com la definiries? Tocs d’humitat, suor, productes de neteja... “aroma limón”, hi posaria la mà al foc que són “aroma limón”! Maduixa. Maduixes amb nata. Molta nata: de la bona, de pastisseria, de la densa, de la que pots agafar amb el dit i llepar-ne tots els racons... Els seus petons eren les postres perfectes: nata dolça amb madui... Prou! Obre els ulls, obre els ulls, JA! 1:13. Per sort, el temps continua avançant. El temps. Jo me’n ric del temps. “El temps ho cura tot” diuen. “Ho cura tot”, menys si tens presa per arribar al cine i perds el metro a la cara. Una doble sessió del Batman del Michael Keaton, només la feien avui. Com a mínim, saps que et perdràs els anuncis i la nena dels Balañá fent-te callar, res rellevant. Però queda cutre arribar tard a la primera cita, et defineix i després costa horrors treure's l'etiqueta. És igual, no t’angoixis abans d’hora. Ja es veurà. 0:16. ENTRA.


 

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!