Finestra al passat
Són les 9 del matí. Com cada dia des que et vas jubilar, t'atures al quiosc a comprar el diari de rigor. Ets de les que pensa que les notícies s'han de llegir en paper. No entens aquesta mania dels joves de mirar una pantalla ridícula sense valorar el tacte dels fulls entre els dits. Tens la sensació que les històries perden valor si no les han imprès, que les podria escriure qualsevol. Entres a la parada de metro amb pas lent i arribes a l'andana just quan arriba el comboi. El mires pensant que a la teva edat no toca córrer per agafar-lo. La conductora, però, entén el teu pas lent i s'espera una mica més de que tocaria per tal que entris al vagó. Un cop a dins, amb el dret que et donen els teus 92 anys, t'asseus en un d'aquests seients reservats per a la “cinquena o sisena joventut” i obres el diari. No és que esperessis trobar-hi res optimista; fa anys que vas adonar-te que els editors consideraven que les notícies interessants no havien de ser-ho, però aquesta imatge de ciutadans refugiats a l'estació de metro de la ciutat et transporta a un escenari semblant, molts anys enrere, ple de les mateixes mirades d'incertesa i resignació. I amb una comunitat internacional igualment plena de dubtes que tampoc va saber estar a l'alçada de les circumstàncies (tu vols creure que per por a empitjorar la situació perquè pensar que us van deixar morir sense remordiments fa massa mal...). I ets conscient que no hem après res. La història es torna a repetir de manera inexorable i veus com el primer món s'ho torna a mirar des de la barrera, pensant que a ells no els pot passar. Aleshores recordes els que diuen que estudiar història no té cap valor. Tu que ja has fet el recorregut de la vida, ets conscient que ignorar els nostres errors fa que la roda ens porti un altre cop al mateix forat.
De cop t'adones que el metro fa una estona que es troba aturat a l'estació d'Urgell. Per megafonia anuncien alguna cosa, però l'audiòfon no t'ho fa més fàcil, un cop més, i acabes suposant que es tractarà d'una avaria. Tampoc és que tinguis pressa per arribar enlloc. Mentre mires per la finestra del vagó, el cap viatja una altra vegada a aquell altre moment ple de persones amuntegades entre excrements i escasses pertinences, amb la por als ulls i el soroll de les bombes com a banda sonora. Recordes veure entrar ferits que en alguns casos passaven a ser morts, sense que els rostres dels presents se'n ressentissin. Enmig de tota aquella desorientació recordes un estrèpit terrible que va fer tremolar les parets de l'estació. Després et dirien que va correspondre al migdia del 17 de març, però tu, amb els teus 8 anys acabats de fer, vas entendre que res no tornaria a ser igual.
El metro arriba a Plaça Catalunya sense que acabis de llegir la notícia. Et sents intranquil·la però, al cap i a la fi, tu ja has pagat el teu viatge i ets a punt d'arribar a la destinació final. Ara els toca a uns altres lluitar per la dignitat humana.