El bus de l'Agatha Christie
El bus porta una bona estona aturat perquè hi ha molta gent que vol pujar i gairebé l'omplen. Al meu costat seu una senyora gran, davant un home prim, ratllant tots dos els setanta, quan de cop i volta, el senyor queda palplantat, mira a un costat i l'altre, sembla que ha perdut el nord i que no sap gaire què fer; aprofita que la porta està oberta i surt. La senyora em diu «a aquest home li passa alguna cosa»; l'autobús tanca les portes i arrenca, ella va corrent cap al conductor.
— Ep! Pari, si us plau! —el conductor li fa cas i frena de cop—. Obrir la porta? Sembla que a aquest home li passa alguna cosa greu.
El xofer, sense cap mena de vacil·lació l’obre. La senyora baixa i va amb l'home. Veig com li parla amb molta amabilitat, està com perdut, l'agafa pel braç i tornen a pujar. El bus continua la seva ruta. La senyora torna al meu costat i em diu «és que li han robat la cartera».
— Com? —em dirigeixo a ell—. Què li ha passat?
—No sé...
—Jo he pujat darrere i enganxats a ell hi havia —em diu la dona— aquests dos senyors.
M'aixeco i em dirigeixo a tots els passatgers.
— A aquest home li acaben de robar la cartera i la té algú de nosaltres, per tant, que el conductor no obri les portes fins que surti l'autor.
Es fa un silenci sepulcral, els més llegits pensen que han entrat dins d'un llibre de l'Agatha Christie i els més joves ja es troben jugant al Fornite. Tots sospitem els uns dels altres.
— Està clar que la té algú d’aquí —parlo amb el mòbil a la mà—, estic disposat a trucar a la policia.
L'autobús continua la seva ruta, un noi va cap a la porta, en el seu lloc seu una senyora amb ulleres. Els dos senyors asseguts darrere, aquells que la senyora m'havia dit que havien pujat enganxats a la «víctima», diuen:
— Mira! —assenyalant a baix— Està aquí la cartera.
S'ajup i l’agafa.
— Ella... —assenyalant la senyora d’ulleres— ha sido ella...
— Jo? —respon indignada— però que t'empatolles, la devies tenir dins la teva butxaca?
— No, está en el suelo y ha caido del bolsillo tuyo —mira el noi que està a la porta—, ¡tú! estoy seguro que has sido tú... —el noi queda estupefacte per les acusacions—Llamar a la policía...
— Un moment! —el tema se'n va de mare—. Primer dona-li la cartera —ho fa, l'home l'agafa, revisa tot l'interior.
L'autobús s'ha parat sense obrir les portes, el conductor s'aixeca del seient, i diu.
— Què fem?
— Llamar policía —diu senyalant el noi.
— Miri bé —l'indico a l’home—, ho té tot?
— Sí, està tot.
— Hay que llamar policía.
—Silenci! —Intento aturar el merder— vostè com que ja té la cartera, vol fer alguna denúncia?
— No.
—Hay que hacer denuncia otro porque es este chico.
— L'únic que pot fer la denuncia —diu el xofer— és el qui li ha robat la cartera...
— Doncs està tot dit, podem continuar el viatge.
L'autobús continua i baixo en la propera parada juntament amb el jove acusat, sento que aplaudeixen dins la cabina, és com si estigués en una pel·lícula americana. El jove em diu.
— Estava flipant, tio...
— Tranquil, el més important és que hem recuperat la cartera i no ha passat res.
Agafem camins diferents, a mi encara em tremolen les cames i em queda la reflexió que dins de l'autobús tots teníem clar que, molt probablement, havien estat els dos homes amb accent de l'est però, prejudicis a banda, també podia haver estat la dona, i per què no el noi amb qui m'acabo d'acomiadar?
Val més no pensar-hi, deixem la història per a aquells que fan ficció.