Línia 5
El passadís se'm fa llarg, immens. Però, com un mantra, em repeteixo que no n'hi ha per tant, que el passadís del transbord de l'estació de Sants, entre les línies 3 i 5, és molt pitjor. Per inèrcia, miro el rellotge inexistent del canell, així que trec el mòbil i al cap d'un moment ja no sé per què l'he tret.
Com si fos una maleta que torna de Hong Kong, em situo a la cinta transportadora. Sona la megafonia i tothom continua absort en els seus pensaments. Excepte jo, que aixeco el cap i miro enlaire, com si l'aigua que regalima de les goteres de les cantonades m'hagués de caure al damunt i desfer tot el pentinat. Avui m'he allisat el cabell. Sí, precisament avui. I el més probable és que, amb aquest temps, d'aquí un parell d'hores ja se m'hagi desfet tot i torni a tenir la meva cabellera arrissada i indomable habitual.
Em moc cap al costat dret per deixar passar els qui tenen pressa -la pressa, sempre la pressa!-. I, sense adonar-me'n, el taló de la sabata em queda mig enganxat entre les petites ranures de la cinta transportadora. Crec!. "Les empreses que fan cintes transportadores no deuen testejar el producte", penso, mentre em fixo en les serradures que estan disperses per apaivagar l'efecte de les goteres. I em recorden la guarderia, quan després que un nen vomités, s'escampaven serradures perquè ningú rellisqués; se't quedaven enganxades a la sola de les sabates i deixaves rastre per allà on passaves, com si fossis en Polzet amb les molles de pa.
S'acaba el primer tram de la cinta. Quatre passes per terra ferma, i de nou soc sobre una altra mini cinta transportadora. Vaig amb compte a posar el peus on toca. La prudència de qui porta talons massa ocasionalment; el mínim i imprescindible per satisfer els altres més que a tu mateixa. "Perquè els talons estilitzen", diuen. Diuen, diuen, diuen.
Es torna a acabar la cinta i torno a aixecar el cap per veure quin transbord haig d'agafar. El plafó m'informa que per arribar a la parada de metro Fontana haig de baixar les escales de l'esquerra. Torno a treure el mòbil per veure si vaig bé de temps, i quan el vaig a guardar veig que he deixat un rastre de serradures pel passadís. "Merda!", se m'escapa en veu alta. Per molt que m'allisi el cabell o porti talons, continuo essent malparlada (i potser no li agradaré).
Em passen pel costat fregant-me el braç sense voler. Soc davant el plafó informatiu i faig nosa. El noi que m'ha fregat em mira i em somriu, i em recorda algú però no sé qui. "Ep, tu! Ens coneixem?", dic en veu alta. Sembla que no em sent i baixo les escales de pressa, per atrapar-lo. "Merda de talons!". Faig una mirada ràpida al meu voltant però, igual que fa uns minuts, tothom continua absort. Veig les goteres, les serradures i, sense pensar-m'ho massa, em trec les sabates de taló. Potser així l'atraparé. Corro. Rellisco (així que sí, les serradures són útils per no relliscar) i aquests petits segons de la relliscada m'han fet perdre avantatge. El semi-conegut agafa el metro pel pèls, a l'últim Pip. I l'enrenou que hi havia de gent caminant cap a l'andana s'acaba de cop i volta. Silenci. Els meus peus ja no ressonen perquè porto les sabates a la mà. De sobte, penso que ja sé de què em sona aquell somriure:
Mateu.
Aquí i allà. M'agrada la muntanya, llegir, cuinar i tinc dos gossos. No busco només sexe. Quedem?
Avui tenim una cita; però, mudats com anem, no ens hem reconegut. Sort que vaig bé de temps, pel camí em puc parar a comprar unes vambes i la pluja m'arrissarà el cabell.