La vida
“RIIING!”.
Nooo! Ja són les seeet? Quina sooon...
”RIIIIIIIING!”.
Ups, dos quart de vuit! Toca llevar-se, dutxa ràpida, recollir-me la melena, un toc de color a les galtes, un cafè, pantalons, samarreta, jaqueta, motxilla i, voilà, ja estic llesta!
Pel carrer Rosselló, tot caminant cap a la parada, com faig habitualment, repasso l’horari de classes d’avui, a primera hora econometria, seguit de matemàtica financera...De sobte, oh! A l’alba, la imponent Sagrada Família...M’atura tot pensament. Prou! he de continuar la marxa o se m’escaparà el bus.
En un tres i no res em planto a la parada. No hi ha ningú més esperant, deu haver passat fa poc, llàstima. Continuo repassant l’horari, fins que em distrec amb l’arribada d’una altra noia amb una gran cartera, carregada de llibres i llibretes segurament, li faig lloc perquè s’assegui. Després arriba una dona amb els cabells blancs recollits en un monyo, vesteix de manera elegant, es veu gran, li deu faltar poc per jubilar-se...A poc a poc, la parada es va omplint de gent, quan ja se n’ha ajuntat un grup important, s’atura el V21 i algunes persones pugen.
Ara fan cap a la parada un grup d’homes fent-se bromes, vestits amb uniforme de treballar en algun ofici...Tot seguit arriba un executiu amb pressa, no para de mirar el rellotge...Va arribant més gent. S’atura el 19 i hi pugen alguns dels que esperaven.
Ara arriba una mare atrafegada amb un nen adormit al cotxet, després un home amb un somriure melós, com d’haver deixat algun amor al llit. I, altre cop, un V21 i pugen tots. Romanc sola.
Arriba el 19 i una parella jove corre per agafar-lo.
Mai ha estat massa puntual el 10...però el retard d’avui està passant de taca d’oli.
“Joan! Desperta! Ràpid! Ta mare no és al llit! No és a casa!”
“Ara em vesteixo i la vaig a buscar, però, tranquil·la, deu haver anat altre cop a la parada de l’autobús, no anirà gaire lluny, el 10 fa anys que ja no volta.”
Tot i haver tranquil·litzat la seva dona, en Joan camina a pas decidit, quasi al trot, pel carrer Rosselló i, quan ja està enfilant cap al carrer Lepant, se li entendreix la mirada i se li dibuixa una estranya ganyota als llavis en veure la seva mare asseguda a la parada de l’autobús, des de lluny té un aire juvenil i tot, vestida amb texans, la trena, la motxilla i aquella expressió il·lusionada de noia que tot just comença a viure.
“Au, mare, anem cap a casa, ja fa temps que el 10 no et porta cap a la universitat.”
S’agafen pel bracet amb suavitat, ella no oposa resistència i caminen junts en silenci de retorn a casa.
En Joan es pregunta quants dies li queden de tornar a buscar-la a la parada.