Els senyals
Mai no ho he dit a ningú, però sempre he cregut que tinc el poder de la vidència. No em refereixo a successos especials o importants, sinó més aviat a coses banals, com què farà ara aquella dona que veig allà parada, davant l’aparador de la botiga. Segur que hi entra. Veus?
O com aquella vegada que vaig veure un nen d’uns tres anys amb la seva bici per la vorera i vaig pensar «Ara cau al carrer on passen els cotxes a tot drap i tenim un problema». Vet aquí que l’infant fa un gir cap a l’esquerra i es llença al carrer. Per sort, desert en aquell moment.
No sé d’on em ve aquesta capacitat. Potser el meu pare o la meva mare també la tenen i mai m’ho han volgut dir. Sovint m’he preguntat si és que tinc el cervell més desenvolupat que altres persones o si, com els animals, tinc una sensibilitat especial i puc percebre allò que els ulls no veuen.
En tot cas, penso que la natura és un gran i intel·ligent sistema. Que cada cosa i cada acció hi tenen el seu lloc, que si escolto tot el que em diu aquest sistema puc prendre les decisions més encertades i no m’equivocaré mai.
Crec que, per aquesta raó, des de ben jove vaig agafar l’hàbit de deixar que el cosmos decidís per mi; si necessito escollir entre una acció o una altra, simplement escolto els senyals. No puc explicar com funciona. És com un missatge que em sorgeix al cap, un pressentiment. Res més.
Ara fa un temps que no estic gaire receptiu. No sento res. Serà per això que no trobo feina. Em vaig quedar a l’atur, ara fa tres anys i hi ha dies que no surto de casa.
Al principi sortia a deixar currículums i, si no em trucava ningú em deia: «Vinga, Manel!, no desesperis. Segur que en algun moment et trucaran». Però aviat vaig veure que no tenia massa sentit. Amb 49 anys ja no estic en el mercat.
El meu millor amic, Joan, intenta animar-me de tant en tant. L’altre dia vam anar junts a una entitat del barri i em van ajudar a fer un nou currículum.
Hauria de sortir a deixar-lo als bars de Gràcia. Pel meu barri ja ho he provat massa vegades. Vinga, si el canari canta, surto.
....
Manel agafa la jaqueta, es pentina davant del mirall i obre la porta. Un cop a les escales, però, l’assalta la inseguretat que arrossega des de fa aproximadament un any. «No serveix de res fer tant d’esforç. A les notícies ja ho diuen. Amb la pandèmia han tancat molts locals», pensa.
Ara es troba a l’andana del metro, línia verda, parada Poble Sec. Assegut a un dels bancs es diu «si quan arribi el metro hi surt una persona amb un gos, és que avui no és bon dia per anar a cercar feina». Els vagons del metro s’enfilen pel túnel.
El Manel veu la silueta de la conductora, il·luminada per la blavor dels comandaments i no s’aixeca quan obren les portes. Observa amb molta cura. Del metro no surt cap persona amb animal de companyia. Comencen a sonar els avisos del tancament de les portes. El metro es posa en marxa i el túnel se l’empassa. Torna la foscor.
Manel continua assegut al banc i es diu «si quan arribi el proper metro hi surt una persona amb un gos, és que avui no és bon dia per anar a cercar feina».