El dilema del tramvia
A les 6 del matí d’un dia dominical, sortien tremoloses les primeres clarors de l’aurora, que es dissolien entre llums impostades d’aquella parada de la línia 4.
Només 6 persones habitaven aquella escena costumista; una dona que desdibuixava la seva figura sota un uniforme, al seu costat, també asseguda, una anciana, de cabells blancs i expressió cansada.
En un altre pla, es trobaven col·locats drets, amb una espera més obstinada, una música, delatada per la funda del seu voluminós instrument i un grup format per 3 homes a la vintena, que irrompien la calma d’aquella instantània, influenciats pel vigor que confereixen les copes trasnoctades sota l’abraçada d’un antre nocturn. El més alt dels tres alçava la veu per sobre de les possibilitats acústiques d’aquell túnel i s’adreçava al seu company, en Biel, castany i desmanegat.
—Vigila, no t’acostis tant a les vies del metro, que encara cauràs i donaràs un disgust als tècnics que hagin de moure després el cadàver.
Les intervencions d’en Pau eren sempre satíriques i ferotges, poques eren les ocasions en què conferia clemència i descans dins de la gàbia masculina de la qual gaudia d’estar envoltat. Es va acostar una mica més a en Biel i va passar la mà per la seva esquena mentre avançava, fent que tots dos es trobessin una mica més a prop de la via.
—Què passaria si caiguessis aquí baix? Amb la que portes a sobre, tu ni t’aixeques, nen.
La figura d’en Biel va canviar de posició amb un efecte instantani, el fil tens del terror va redreçar cadascuna de les seves vèrtebres.
—Realment… —En Pau va alçar encara més la seva veu adulterada per l’etanol—I si caiguessis de debò? Aquí hi ha un dilema moral: qui de nosaltres hauria de baixar a buscar-te?
El tercer integrant del grup de joves, que fins ara gaudia passiu de l’escena, va justificar el seu indult d’aquella gesta, ja que sota els efectes de tals substàncies inhibidores mai no seria capaç d’executar tal tasca. En Pau va riure i va fer un altre pas.
Tals afirmacions van despertar la indignació de la resta, que havien romàs com a figurants de l’escena durant tot aquell temps.
L’anciana, induïda per l’ofensa escoltada, va explicar els seus anys de sacrifici a la merceria de la cantonada, com havia perdut gairebé completament la vista després d’una hiperfixació completa i dedicada als patrons. La deriva lògica de tant de treball i patiment era una remuneració simbòlica donada en forma de descans, que ja es veia prou frustrada per la criança dels seus néts. Cap respecte li mereixien, doncs, els joves d’avui dia, obligant una quasi invident a rescatar figuradament un nen caigut al metro. En Pau es va tornar a moure, ja estaven molt a prop.
Motivada pel discurs de la ponent magistral, la música va llançar el seu argument. Referia no poder salvar en Biel d’aquella situació, ja que prou precària era la seva pròpia. Tenia 2 contractes d’hores ridícules i sou hilarant, que suplia amb les actuacions nocturnes que feia al metro per poder alimentar el monstre famolenc abans que la devorés a ella. La quimera de l’habitatge no conferia clemència, i la seva mestressa cada cop li ho posava més difícil. En Pau va decidir moure’s una mica més, en Biel ja sentia el balanceig del metro.
Només quedava una intervenció i uns centímetres perquè el jove caigués. La dona uniformada es va aixecar del seu seient, invulnerable i doctrinal. I amb jaqueta vermella i veu serena va dir: “Sóc treballadora de la TMB, s’han d’allunyar immediatament de la vora de la via.”