Les olles de pressió
El metro és una càpsula d’emocions a punt d’explotar. És una olla de(-)pressió d’un tsunami silenciós i reprimit que es desplaça gairebé levitant per aquest formiguer subterrani. Aquests vagons enllaçats són com totes les emocions que ens travessen i transiten constantment per dins el nostre cos, com la sang que ens rega de punta a punta, però que a l’exterior no es veu i passa totalment desapercebuda. I nosaltres, aquests éssers que sentim i bateguem de la mateixa manera, ens sostenim a la barra de metall freda molt millor del que podem sostenir tota aquesta marea per dins.
Penso en tot això perquè avui és un dia gris. És un dia gris per dins i per fora i soc un got ple d’aigua, ple de plor que vessarà si la corba es fa massa tancada.
Soc un sac de gemecs o de vísceres tristes que potser només necessiten una mica de pau física i ambiental, un silenci blanc i lent que les bressoli amb amor i atenció. Però no: jo me les he emportat un dia més a seguir amb la roda devastadora de la rutina que no escolta i continua endavant eternament.
Estic en un oceà tempestuós i ningú ve a socòrrer-me. Potser és que no sé tirar bengales? No ho són prou els meus ulls de vidre constant?
“La respiració és l’àncora, la respiració és l’àncora”, em recordo amb la veu de les meditacions que m’empasso cada matí abans del cafè -abans, perquè la taquicàrdia no em molesti - però no puc respirar, només intentar empassar saliva o dos-cents litres cúbics de llàgrimes per aquesta gola que s’ha fet un nus estrangulador que cada cop fa més mal.
Quantes persones en aquest vagó deuen sentir ansietat? Quantes la distreuen amb l’heroïna virtual de les pantalles? Quantes persones deuen estar funambulant amb la inspiració i l’expiració per no caure en el buit de la desesperació? Parpellegen els fluorescents, sembla com si hi hagués hagut una baixada de tensió. O potser som nosaltres, que defallim per uns segons.
Potser aquest seria el nostre remei: la rendició. Deixar d’aguantar-ho tot i vomitar tot el silenci que s’ha tornat putrefacte, deixar de lluitar i resistir-nos, deixar d’intentar ser el que no som.
Em toca la mà de la noia que s’agafa a la mateixa barra que jo i em demana disculpes: la miro. La miro amb aquests ulls que criden desesperats i ella se n’adona però gira el cap i fa que mira el centpeus de llums que indica les parades.
Estem preparats per sostenir i acompanyar el dolor dels altres? És clar que no.
Potser m’hauria agradat que aquesta noia em preguntés si estava bé, que m’abracés com quan abracem un infant que plora; que m’abracés com quan m’abraçava la mama.
A quantes persones d’aquest vagó se’ls haurà mort la mare? Quantes tindrem la pell cosida de cicatrius? Deu existir algú sense ferides?
Quantes coincidiríem en el buit que es fa al cos, entre la pell i la resta de la carn, quan sentim el pànic de la soledat? Aquesta ficció neuròtica que ens ha fet prostituir emocionalment tants cops, només per evitar habitar tot el que som en la seva totalitat? Ens hem venut sovint a experiències de plàstic, a farses automanipulades o decorades per altres per no saber sustentar tota la complexitat del que som: tot allò que creiem que no és correcte i tot allò meravellós que ens fa por reconèixer perquè no correspon a allò convencional.
S’obren les portes de la meva parada. M’acomiado dels meus acompanyants circumstancials i els desitjo que el proper cop puguem ser capaços d’abraçar-nos o de deixar-nos abraçar. O si més no, de poder mirar-nos als ulls sense por.