Compta amb mi.

Ermità

De vegades ens expliquem una història. Imaginem com volem que sigui la nostra vida en el futur. Els dies passen  i travessem  paisatges desconeguts. Ens soprenem de les nostres tries, se'ns glaça la sang en adonar-nos que tornem a ser allà on no volíem... 


Tot plegat ens confirma que com a endevins o clarividents el nostre fracàs seria contundent, absolut. 


Jo em considero una persona optimista. Diuen que és positiu i convenient fixar-te en les petites alegries i que ens ofereix la vida saber gaudir els petits detalls i les papallones (acolorides, fràgils, efímeres). De vegades les històries que projectem també ho són massa, d'optimistes, i ens aboquen a frustracions i decepcions que es repeteixen fins a l'infinit. 


Avui se celebra la festa de final de quart d'ESO de la meva filla, la petita. L'any passat ja vam tenir la del meu fill gran. Per tant, ja són tots dos fora de l'institut, a punt per començar una nova etapa. 


Estic viatjant, reconfortada per la presència d’altres persones, com jo, perdudes en el seu món de desigs i de pors. No hi ha massa gent, al metro, avui. El vestit de tirants fa que el  fred gelat m’arribi al fons de l’ànima.


 


Penso en els meus fills, i en els molts trajectes en metro, anant i venint, incomptables visites al logopeda. Em fa il·lusió i a la vegada m'entristeix pensar que ja han passat una colla d'anys, que ja han de marxar de l’escola. 


Tot de pares ultra energètics i apassionats organitzen la trobada i es desviuen per fer de la vetllada un acte emotiu, intens, que romangui als seus caparrons per sempre més.  


Jo intento no mirar, per no arrencar a córrer... La feblesa em guanya i ara mateix amagaria el cap sota terra com un estruç, per no haver-hi d'anar. Per no veure cares rialleres i somrients. Exparelles amb noves parelles, fent projectes i intentant fer encaixar les peces. Pares i mares de companys i amics dels meus fills preguntant-me si he refet la meva vida. Interrogant-me, amb cara de comprensió compassiva i una mitja rialla que intenta amagar la satisfacció de qui es creu millor, salvat, segur...


Tot i que sàpiga que tot és temporal, i que el més segur és que ells tampoc no se'n surtin... no em puc estar d'envejar-los i compadir-me a mi mateixa. Em pregunto: i per què jo no? I per què altra vegada hi vaig sola? Com és que ningú vol acompanyar-me? Em trobo força patètica.


Jo tota sola, com és habitual, amb temps per recordar i revisar les cloendes de curs, des de P3 fins a quart d'ESO. En conjunt, una colla de dies difícils, de mirar-me al mirall i dir-me a mi mateixa: "... aquí em tens; i ara, què?"


El dolor ha anat disminuint i potser acomodant-se dins meu. Em recorda que m'agrada compartir i caminar ben acompanyada...


I quina història viuré a partir d'ara? Doncs no sé pas. No sé què faig ni cap a on vaig. Potser per primer cop a la vida penso que no vaig enlloc i que així ha de ser (o millor encara, que no cal saber on vas, senzillament estar, moment a moment, el millor que puguis).


Retorno al meu món, ple de llibres i mitjons desaparellats.


Potser la vida no és una història, sinó un instant.


I en cada moment, cal que amb els ulls ben oberts, prenguem millors decisions i deixem de compadir-nos. 


Qui seríem si no recordéssim la nostra història? Ens alliberaríem de les nostres pròpies crítiques i valoraríem la nostra situació amb més equilibri, amb més criteri. Sense rancúnies ni recances. 


Seria fantàstic...


 

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!