Tzt!
El que m'agrada del metro és la regularitat. I la cadència. Si no és diumenge o és molt tard, el ritme és alegre, non troppo, però alegre. Si et quedes quiet a l’andana, assegut, els metros van passant. I si et concentres li trobes el ritme. Una mica com quan mires el pèndul de Foucault al Museu de la Ciència, que ja no es diu així. L'autobús és més erràtic. De cadència, s'entén. O potser és la sensació que es té quan arribes a la parada. Diferents autobusos i diferents temps d'espera. Has d'estar més concentrat. Si estàs asseguda llegint, se't pot escapar l'autobús, però el metro és més difícil. Sempre és el que has d’agafar, excepte a les línies noves sense conductor. Que en alguna parada t’hi has de fixar més. Has d'estar atrapadíssima amb la lectura perquè se t’escapi el metro. En canvi, un cop hi has pujat, si llegeixes, és més fàcil que se’t passi la parada al metro que al bus. Al metro les referències són escasses. Túnel parada túnel parada i així... l’autobús té l’avantatge de les vistes, de cua d’ull sempre pots reconèixer aquell edifici o aquella font que et diuen, com apuntadors amagats del públic: alerta que t’acostes. Al bus hi ha més gent que es mareja, tant si es llegeix com si no, que no pas al metro. Això m'ho trec directament de la butxaca de l'empirisme. A més, la perspectiva pròpia sempre la més general. Llegir al bus mareja més. És una sentència que pots deixar anar a qualsevol sobretaula, recollint, segurament, assentiments generalitzats. Tothom sap, però, que jugar al Candy Crash no mareja. Jo no hi jugo, perquè em marejo, però en general no. A mi el que m'agrada és quan el metro surt a l'exterior, que a Barcelona gairebé no passa mai. De fet, no estic gaire segur que passi, tot i que diria que sí. A Pubilla Cases, em sembla. Si baixes a la parada on el metro surt a l’exterior, segur que no te la passes mai. Les olors són un factor important. Ara no es pot, però abans, m'agradava pujar a l'autobús i encetar, per exemple, una mandarina. Una llambregada ràpida et permet veure, a qui no li agrada gens. L'olor de mandarina ofèn. Jo ho he sentit dir a la meva padrina, que les olors ofenen. Abans no em passava, però ara m'ofèn l'olor de la mimosa, diu ella. La meva padrina ha fet més de 3000 pantalles del Candy Crash. És molt fort. Parlava de les olors, però. Si vols generar moviment al bus, has d’obrir una bossa de blat de moro torrat. Quicos. Els quicos, generen, a parts iguals, ganes de baixar de l'autobús o ganes de menjar-ne. A mi m’agrada menjar-ne. I la seva olor no m’ofèn gens. Hi ha persones que et fan miradetes, que et diuen: em molestes. A més, pots incomodar doblement, amb això no vull dir que el propòsit sigui incomodar, però pot passar. Doblement per l’olor i pel soroll que una fa en mastegar-lo. Fins i tot hi ha qui fa aquell sorollet, no sabria posar-li lletres... Jo diria que és un soroll internacional, com a mínim a Europa. El fas quan vols fer públic que hi ha quelcom que t’ha enutjat, i vols que ho sàpiga el causant de la molèstia i tota la resta de persones del voltant, buscant, sens dubte, provocar un clamor contrari molt més generalitzat. Tzt! Exacte. Tzt!