Origen i final
ORIGEN I FINAL
Va ser del tot imprevist. Una trucada: Vagi al despatx del cap de recursos humans. Truca a la porta: Endavant. Segui. La seva relació laboral amb aquesta empresa s’acaba avui. La nova la transmet robòticament un executiu desconegut, una mena de liquidador a l’estil del George Clooney d’’Up in the Air’, però ni de bon tros tan atractiu. Torna d’esma al seu lloc per comprovar que el correu corporatiu ja ha estat desactivat. Amb prou feines té temps de recollir les quatre andròmines amb què havia humanitzat la seva taula de treball en aquell racó fosc i impersonal de la quarta planta. Travessa la porta giratòria, com ho ha fet quatre vegades al dia els darrers vint anys, per sortir de l’edifici, però no acaba de ser conscient que aquesta serà l’última.
No ha d’esperar ni cinc minuts que vingui el 55 a la parada. Ni s’adona que per l’hora poc acostumada pot seure. Truca, com fa sempre quan ja és al bus, a la seva mare i li diu com si parlés d’una altra persona: M’han acomiadat. Sent, sense escoltar, que li diu que tot anirà bé, i no sé què de portes i finestres que es tanquen i s’obren.
L’endemà el despertador sona a l’hora de sempre. Es lleva i realitza totes les rutines habituals: suc, cafè amb llet, dutxa. Sap que aquell no és un dia qualsevol, però no sap què fer i d’esma surt de casa. Recorre les dues cantonades fins a la parada del 55, que arriba puntual. Com sempre s’asseu en un lloc del final, a tocar de la porta del darrere, al costat de la finestra. Però, a diferència dels altres dies, no enfonsa la mirada a la pantalla del mòbil per llegir distretament les novetats intranscendents de Twitter, Instagram o Facebook. Res no podrà donar sentit a aquella nova situació que no sap com encarar. En lloc d’això, es dedica amb fruïció a observar la realitat a l’altra banda del vidre que sempre li havia passat desapercebuda.
El 55 enfila Tamarit deixant el mercat de Sant Antoni a la seva esquerra i pensa: Hi vindré a comprar espàrrecs i me’ls faré a la planxa. Passa pel CAP de Manso i es recorda del temps que fa que té pendent una revisió ocular. Travessa el Paral·lel, puja per Lleida i gira per sota el Mercat de les Flors: Hi he de venir. M’agrada molt la dansa! S’endinsa a la muntanya de Montjuïc. Quant de temps feia que no hi era? Aniré al Museu Nacional, a la Fundació Miró, a un concert al Sant Jordi... La conductora li indica que han arribat al final de la línia. No n’era conscient i no n’ha tingut prou. Baixa tot just per tornar-hi i començar el recorregut invers. Ocupa el lloc més privilegiat, el que té una visió més diàfana d’aquest nou món que es proposa descobrir sense perdre cap oportunitat. Montjuïc avall. Carrer Floridablanca: els Renoir! Em passaré una tarda sencera al cinema! La Ronda, plaça Universitat i carrer Pelai: M’he de comprar unes sabates. Urquinaona i, ara sí, final de trajecte. El primer trajecte d’una nova vida.
Origen i final, llegeix a la marquesina de la parada. I pensa que ha de ser així. El final de la rutina, l’apatia i les renúncies. L’origen de la vida que s’estava negant i a la qual ja no renunciarà.