L'oreneta de Sants

BellaEnDiere

El fred de la Barcelona nocturna a mitjans d'un abril plujós es notava des de dins de l'estació de Sants.


En Quim, després de sis Nadals fora d'una casa que es negava a anomenar llar, tornava amb una energia melancòlica a la més bella ciutat catalana. Era tard i l'estació estava pràcticament buida.


L'oreneta, igual que sis anys enrere, volava amb elegància pel sostre de l'estació. A en Quim el va sorprendre la seva persistència de quedar-se a l'estació.


En Quim va recordar aquella mirada de pena i incomprensió que l'ocell li havia llençat el dia que marxava amb totes les maletes i les emocions de casa. Una mirada que va molestar en Quim quan la va rebre, i que ara l'oreneta repetia, assabentant-se de la presència de l'home.


-Has tornat?- li va preguntar l'oreneta.


-Aquí estic- va respondre ell, amb poques ganes.


L'oreneta va travessar el sostre de l'estació i va asseure's en un seient d'espera prop d'on era en Quim.


-Pensava que mai més no et tornaria a veure -va dir-li l'ocell.


-Jo tampoc pensava que tornaria -va contestar-li, asseient-se al seu costat sense saber-ne massa bé el motiu.


-Recordo el dia que vas marxar - va dir ella, en un to maternal- Estaves tan trist que semblava que estiguessis enfadat. On anaves?


En Quim va pensar-se la resposta, intentant recordar les decisions que va prendre aquell dia.


-Enlloc -va contestar l'home- Aquell dia només marxava.


-I d'on marxaves?


En Quim va pensar en el dia que va decidir marxar de casa. Tenia vint anys, era molt jove, tan jove com ara, però ara no se n'adonava. El seu pare havia mort feia unes setmanes de manera sobtada, i la seva mare... la seva mare semblava que no el volgués entendre en moltes coses, massa. Ell, fart d'una relació que se sostenia en discussions absurdes i trobant a faltar un suport paternal, va decidir escapar d'aquella realitat insatisfactòria. Ara, per això, per un impuls infantil, tornava a ser allà, a Barcelona, de matinada.


-Com és que tu encara hi ets, aquí?-va preguntar ell, ignorant la pregunta de l'ocell.


-Perquè m'agrada aquest lloc. Veig la gent com passa amb les seves històries. És màgic i romàntic. Ho gaudeixo molt. Quan a Catalunya fa fred he d'anar-me'n a una altra banda, però agraeixo poder tornar-hi.


-Però, mai t'ha passat alguna cosa molt dolenta aquí? -va insistir ell, amb certa molèstia.


-Oi tant!-va exclamar l'oreneta- He viscut coses horribles aquí! Desamors, desil·lusions... fins i tot fills que se m'han mort a Barcelona!


L'oreneta parlava tan seriosa que quasi semblava enfadada. En Quim l'escoltava desconcertat i amb interès. Ella va acabar la frase dient:


-Però totes les coses bones que he viscut, no s'esborren ni amb una pila de mals records. A vegades, Quim, és bo tornar als llocs on t'has fet mal, per arreglar-los- va contestar l'oreneta, amb una mirada i un to reflexius.


"Per això has tornat, Quim, per arreglar les coses amb la mare", va dir-se a ell mateix.


-Gràcies per explicar-me totes aquestes coses, ho agraeixo de veritat-va dir-li a l'oreneta per acomiadar-se, mentre s'aixecava ja de la cadira per tornar cap a casa.


L'oreneta va moure una ala fent un gest de vergonya.


-Et crec, et crec -va fer ella, tímida.-Espero que sigui de profit el viatge fins aquí, Quim.


En Quim va tornar a donar-li les gràcies i va marxar cap a arreglar un passat i cap a trobar una llar d'on no hagués d'escapar. I s'ha de dir que l'oreneta va trigar molt de temps en tornar-lo a veure, i mai va tornar a estar tant de temps fora.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!