Fa massa temps que no ens veiem

Guillem Ayora

Se'm fa estrany tornar a un pis que tenia tanta vida gràcies a ell i ara, en arribar del torn nocturn a l'hotel, en Yuro ja no hi és. Obro la porta i el pis sembla mort. Com quan arribes a una casa que ha estat tancada durant molt de temps. Hi ha moltes menys coses que quan ell hi era. Hi falten les seves vambes a l'entrada. La seva roba a l'armari.


 


Són les vuit i poc del matí. He treballat tota la nit i, en sortir de l'hotel a les set, he agafat l'autobús C-3/4 fins a Plaça Tetuan. A aquesta hora, en qualsevol altre dia, hauria arribat a casa i hauria entrat al llit. Hauria abraçat en Yuro i l'hauria despertat dient-li bon dia amb un petó a la galta. "My Emocions boy" em vas dir una vegada, en olorar el perfum ambiental tan fort que utilitzen a l'hotel.* Avui, a les vuit i poc del matí, els núvols fan que la llum del sol quedi flotant de forma incòmoda i tot cobra un to esmorteït. Sembla que el temps s'hagi congelat.


 


Em sento com si hagués entrat al pis molt de temps després. No deu ser pas tot un somni? Em dec haver adormit i deuen haver passat mil anys? Si ens atenem a la realitat com a tal, els fets apunten que ahir en Yuro i jo ens vam acomiadar i que ara el pis és buit. Després de vuit mesos de relació, en Yuro ha tornat  a Tòquio. Ahir, abans d'anar cap a la seva classe de ballet i jo cap al postgrau de disseny, ens vam acomiadar a les portes del metro. Vam baixar les escales de l'entrada que dona directament a l'arc i, davant de les portes, mig plorós, en Yuro em va mirar amb ulls plens de dolçor i amargura. Que difícil és separar-se d'algú a qui estimes i a qui no vols dir adeu.


 


En Yuro i jo ens vam traslladar al pis d'Arc de Triomf a finals d'abril, ara farà tot just dos mesos. El pis té una terrassa ampla amb vista a l'arc. L'habitació, al lateral contrari del pis, mira a l'est i és lluminós al matí. Sempre m'ha agradat despertar-me banyat per la llum del sol. El bany i la cuina són les habitacions menys lluminoses del pis. Ambdós amb finestres molt petites. Es pot dir que la llum entra més aviat per la porta que dona al passadís que per la finestra.


 


Ahir, després d'una abraçada, vam separar-nos i ens vam dir adeu amb un gest de mans a l'aire. El bitllet va travessar la màquina i les portes es van obrir. Després de creuar, vaig mirar enrere durant un instant i vaig encaminar-me a l'andana per agafar el metro fins a Rocafort. Les llàgrimes no van poder aguantar més a la vora dels meus ulls i van caure amb força, com si fossin elles qui estaven tristes.


 


Realment va passar ahir tot això? Ens vam acomiadar, vaig anar a classe, vaig sortir abans d'hora per poder arribar a temps a l'hotel i, en tornar de la feina i arribar al pis, en Yuro ara no hi és. Durant el transcurs dels esdeveniments, en algun moment, ell ha marxat. M'imagino que després de la classe de ballet ha tornat al pis, s'ha dutxat i ha preparat el sopar, ha enllestit les maletes i, de matinada, abans que no tornés jo, en Yuro deu haver marxat cap a l'aeroport. Miro al meu voltat i, tot i això, el pis no sembla donar senyals de vida. Se'm fa estrany pensar que fa una hora encara hi eres. Realment va ser ahir que em vas abraçar per acomiadar-nos a la porta del metro?


 


* Emocions és el nom de l'hotel. En Yuro i jo parlavem en anglès.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!