Una sabata a l'andana
En duu una de cada. És al lloc de sempre, la sortida de metro de l'Arc de Triomf. Viu allà. Ha fet un salt ben alt i la gent que pujava per les escales s’ha espantat una mica, no són hores de saltar, encara és fosc. La persona de seguretat s’hi ha apropat i han estat parlant.
Hi ha una sabata a l'andana. Sembla nova, potser l'han utilitzat una o dues vegades. No és ni molt gran ni molt petita. És tan nova que la gent que espera el pròxim metro se la mira. Si fos vella pensarien "és igual", però així de lluent és una pèrdua amb la qual empatitzen. És d’aquell tipus semiesportiu, que alguns usen per vestir i d’altres per fer esport. O per anar fins on fan l’esport de veritat. De colors una mica llampants, però amb una combinació ben escollida. Els cordons estan enrotllats. Amb els rius de gent que va i ve, la sabata desapareix.
Potser sí que els regals no es regalen, però també hi ha regals absurds o regals que no farem servir o, simplement, hi ha gent que té menys coses, que no té gairebé res o que no té res. Algunes persones s'adonen d’això, són persones que miren què passa al seu voltant. Observen. No deixen passar els dies sinó que són els dies els qui venen a saludar-les. Hi ha persones que ens aporten i que no ho fan sense voler, ho fan de manera premeditada, treballada, treballada cada dia. Aquestes persones sumen. També hi ha persones que resten.
Rodolo. Aquella noia ha ensopegat amb mi i gairebé cau, m’ha sabut greu. S’ha girat amb cara d’indignació per veure amb què havia topat i m’ha mirat sorpresa. No sé què esperava veure. Ha estat uns segons parada, llavors ha sortit corrents cap al metro i m’ha deixat allà tirada. Em sento sola, espero que algú se n’adoni. He rebut algun altre cop. Llavors algú m’ha recollit i m’ha deixat a un banc, segurament, pensant que qui em portava tornaria a buscar-me. A vegades, però, l’esperança de recuperar la cosa perduda és tan minsa que no ens mou, és una esperança que no provoca cap reacció, es queda esperant al banc dels desitjos.
La capsa és una mica petita i no tanca del tot. No és l'original perquè aquella va deixar-la a la botiga i va demanar endur-se-les posades. Les hi van comprar perquè les que tenia estaven una mica desgastades, sobretot de la sola. Les hauria pogut allargar, pensava, però li deien que un dia de pluja podia relliscar i caure. Aquí plou poc, havia pensat.
Viatjar en metro en hora punta és conviure amb l’aglomeració. T’hi has d’acostumar. Encara que siguin les 8 del matí, la gent corre com si cada metro fos l’últim que passarà. Portava la capsa a les mans i ha entrat quan el metro ja feia el pipipip. Un cop de colze. La caixa s’obre. És a dins, però una de les sabates ha quedat fora. Se sent un sospir generalitzat dins del vagó.
No entén el regal, si és que és un regal. Era al costat del sac de dormir. Aparentment, la talla era correcta, però se l’ha emprovada i li ha costat que entrés. Li agrada, hauria pogut escollir la mateixa si hagués tingut l’oportunitat de triar. Sempre li havien dit que vestia bé. Ha fet equilibris aguantant-se només sobre un peu, el de la sabata nova. Ha fet un salt que l’ha aixecat més de tres pams.
Al sac dels 100 anys hi caben moltes històries. Hi ha històries pròpies del metro, que s’han construït a partir d’una amistat, d’una avaria, d’una pintada. També n’hi ha d’alienes, que són les transportades. Igualment, hi ha les històries que es llegeixen al metro. Cada vegada som menys, però hi som, i gaudim molt del moment.