Pensaments rotatius
Esperar i córrer una mica fins a introduir un peu dins del ferrocarril.
Al final, el camí, sigui rutinari o no, va bé.
Sempre el mateix. Voltes i voltes sense parar.
Seure, acomodar-se, sospirar.
Parar, contemplar, pensar.
Que bé la senyora que et va mirant.
Mentre ho fa, va pensant, què és el que et deu passar per tenir aquesta mirada tan trista.
I quina meravella el moment que s'aixeca, i de reüll, la repasses intentant imaginar-te on acabarà avui, qui l'espera, quÈ sent i quÈ deu portar en la gegantina bossa que sosté.
Per un instant, et despistes i de cop, ja tens una altra mirada a l'avantguarda. Aquesta, però, molt més inquieta.
I ara ets tu qui la mira, tens la necessitat de saber què li deu passar per tenir aquesta mirada, que pot semblar impossible, però, és més trista de la que segurament la senyora d'abans pensava que tenies tu.
Arriba el teu torn. Ara, és ella qui et persegueix subtilment sense pestanyejar fins a la porta. Sense perdre atenció, perdent la seva pròpia. Sense deixar escapar el present. Descuidant el motiu de l'ombra que tenia dins i que reflectia amb els seus miralls. Els únics miralls que ens fan diferents, els únics que no enganyen.
Amb el so de les portes, pots sentir com una altra ànima s'asseu al seu davant.
I ara, pensant en tot el que no ha donat temps a pensar, penso que la pròxima mirada que et trobi, sabrà que tampoc n'hi ha per tant. Almenys, per avui...
I hauràs de baixar, tranquil·lament, introduint l'altre peu a l'andana dels ferrocarrils.