M'heu pres més que un objecte, desgraciats!
Era finals d'estiu. La pandèmia persistia i semblava anar a menys, però tot i això calia portar la mascareta a sobre per utilitzar als transports públics
Havia conegut la noia de la meva vida, n'estava segur i en sortir del bar on ens vam conèixer, em va acompanyar fins a la parada d'autobusos a la parada de Santa Mònica, davant del Monument a Frederic Soler i Hubert, Pitarra
Feia uns mesos que n'estava enamorat i m'havia costat molt arribar a parlar amb ella - no soc precisament l'home més divertit del món.
Gaudir de la seva companyia era indescriptible per a mi. Mai no havia conegut dona més guapa i simpàtica en ma vida, estar amb ella era un somni (De vegades penso que semblo el personatge Fester de la família Adams, pensant així) "estic amb ella, hem bromejat camí de la parada i sense demanar-l´hi, em dona el seu número"
Em vaig treure l’estoig de la guitarra de l'esquena per tal d'agafar-l'hi i em vaig ajupir per treure la llibreta de música i un bolígraf de la funda de la guitarra, però no portava la llibreta - era dijous, si malament no recordo, i no havia anat a classe de música
Em vaig incorporar, me'l vaig treure de l'infern de la caçadora i vaig repenjar la funda a la marquesina de la parada mentre l'hi atansava.
Ella el va agafar i va anotar-hi el seu número
Jo me la mirava mentre escrivia al teclat
No recordo si va dir: "ya está" o com va anar que abans que em tornés el mòbil em vaig adonar que la guitarra havia desaparegut.
Vaig exclamar: "la guitarra"!
Ella no va semblar immutar-se i vaig dir que me n'anava cap a la comissaria a posar la denúncia
Ens vam separar cadascun cap a una banda de la Rambla després d'un tendre comiat, en què recordo que li vaig dir que no es preocupés acaronant-li el melic afectuosament
Al cap de poc, sento el mòbil quan enfilava cap al Paral·lel. Era ella per dir-me "siento lo de tu guitarra", ja que parlàvem en castellà a sol·licitud d'ella, que deia ser colombiana. La conversa fou breu i conclogué amb el meu agraïment per preocupar-se.
Vaig continuar caminant fins arribar a la comissaria, cosa que de poc em va servir, ja que sense el número de sèrie de la guitarra, no podia interposar la denúncia. Frustrat, decidí enfilar cap a casa, sense pensar en tornar-li la telefonada. Ens tornarem a veure, pensava, això era l’única cosa que tenia al cap.
Malauradament, allò no va ser més que el principi d'un malson que no he oblidat fins fa ben poc en enviar-li un ram de roses grogues. Hauria preferit fer-ho personalment regalant-li un ram de flors de Maig, orquídies i roses: símbols de les nostres nacionalitats (jo també soc oriünd) més la rosa, la popular flor que caracteritza sant Jordi, nom que comparteixo.
Han passat mesos d’ençà que no he tornat a saber res agradable d'ella, l'he atabalat a missatges i trucades inexplicables en dubtar d'ella i si algun cop obtenia resposta, no era pas amigable precisament.
El pànic de no tornar-la a veure em va fer tornar boig de gelosia i li estava a sobre dia rere dia, sense adonar-me que estava fent el pitjor que podia fer. No era conscient del que feia; tant li deia les coses més assenyades i boniques, com les bestieses més incongruents i degradants que hom es pugui imaginar.
A hores d'ara, encara no sé si m'ha perdonat en acceptar un ram de flors que li vaig enviar esperant que al menys no pensi que soc un animal misogin - cosa que no sé del cert, ja que conviu amb una companya i no sé a qui li va entregar el repartidor -, i es digni a voler tornar-me a veure.