Addicte al metro
Hola, em dic Lesmes Snob, nom que em condemna, i escric perquè m’he tornat addicte al metro, bé, i a passejar pel centre i a veure altra gent sense més, bé, sempre que hi hagi una proporció representativa de la població, veure només vells per tot arreu o només turistes o estrangers o qualsevol desproporció, depenent, no em motivaria gaire o gens. Això últim pot semblar racista, edadista, etc., però tranquils, que tot té una explicació i en tot cas jo no aspiro a ser una brossa. Fins i tot, de vegades, agafo el metro de Universitat a Sant Antoni, tot i que arribaria abans caminant a la meva habitació de lloguer, però es que estic enganxat al metro.
I per què estic una mica enganxat al metro, sinó del tot? , us preguntareu. Ja veieu que no és per mandrós o ‘vago’, com prefereixo dir, perquè em desvio un tant i camino més per pur gust al metro. Simplement, veure altres persones caminant cap a la seva ocupació per a aconseguir les seves metes, veure-les parlar, somriure, tot i que també tristes o com estiguin realment, ja m’agrada, i al metro, entre que baixes a l’andana, esperes el tren i veus la gent que passa i la que va dins, quan puges i tot…, sembla ridícul i ho és, però no té gaire més explicació que veure ja és un plaer.
També he de confessar que si tant m’agrada veure altres persones és perquè no tinc amics, en tinc un, però diguem que en voldria més, almenys com per a poder aconseguir parella, ni que sigui de rebot i coses similars. Com he arribat a aquesta situació és difícil i llarg d’explicar. El cas és que estic atrapat en un cercle viciós que és més o menys així:
Comença quan estic molt trist perquè no tinc amics, sí, en tinc un, però potser en necessitaria més, llavors, per sentir-me bé, em dutxo, m’arreglo, m’estiro i em redreço, surto trist a passejar i passejant em dona la sensació que, dissimuladament, un cop he passat em fan molts elogis i em miren abans que els miri i en part penso que és un cert narcicisme que em fa creure el que no és i a vegades és així, però llavors penso que si no és així, en tot cas m’ho sembla molt i m’ho crec i això m’anima i ja vull tornar en metro, que per certs carrers un es sent molt sol i poc elogiat, doncs els elogis es tornen la meva droga i així vaig per la vida, quan m'adono una altra vegada que no tinc amics i intento fer alguna cosa, em presento a algú, vaig a algun lloc, però ningú del meu dia a dia s’assembla a mi, em sento com un espectador, no tinc cap ànim d’apropar-m’hi i quan ho faig no sorgeix res, tampoc se m’apropa ningú, tothom ja té els seus amics, llavors torno a passejar, em sento elogiat, vull tornar en metro i una altra vegada a començar.
Com surto d’aquesta presó? Suposo que hauré d’intentar-ho una vegada i una altra i les que calguin… Espera un moment, “em dutxo, m’arreglo, m’estiro i em redreço…, potser aquí está la clau.
Ja porto un temps en això d’ordenar la meva vida, que ara sé per Aristòtil que es tracta de cultivar la virtut, que consisteix en la millor manera de ser conforme a la millor funció, que en el nostre cas és la raó, que ens fa capaços de realitzar els millors actes i ens disposa cap al major bé. He practicat la caritat i altres virtuts, he fet excercici, he après a tocar la guitarra, he treballat mentre estudiava, he estudiat més i millor, m'he apuntat a coses, he anat a llocs, he conegut gent, d’altres i ja no estic enganxat al metro i al metro he vist una noia molt guapa, i li he dit: "Perquè ets tan guapa..."