Decepció
Per a mi, és veure
com tu no em mires.
Per a tu, és mirar-me
com jo no em veig.
És sentir cruixir el terra
fins i tot quan ja no hi és.
És pensar el que no penses
i no pensar el que penses.
Quina decepció.
És estimar amb llàgrimes
i continuar vivint al mateix riu
perquè és el teu riu.
És teu. Només teu. De tu. De mi.
És parlar sense dir res.
És tot amb res.
És un sí a mitges.
És un ahir oblidat
o recordat sense voler-ho.
Voler. Voler.
Quina decepció.
Ets tu amb mi,
soc jo amb tu.
Són els teus ulls davant meu,
Són els meus llençols encongits
del fred que desprenc;
soc jo escrivint.
Escrivint què? Per què?
Només sé que amb allò que penso
no penso en el perquè.
O això intento.
O això vull.
Quina decepció.
Diuen que quan més hi penses
és quan menys t’ho esperes.
A la cuina, al bar, al cinema, a la feina.
Jo soc al bus, a Roger de Llúria. Al seient de la finestra, m’agrada.
No és cap dia trist, tot i que el sol no ha sortit.
Sona la Bandini i Oques. Ningú ho sap, només jo.
Adoro la seva naturalitat. Canten del que mai no sabem parlar.
També canto dins meu i no puc evitar pensar en vosaltres.
Penso en la meva decepció amb mi.
Sí, amb mi.
Què he fet? Què estic fent?
«Tornar a casa» diria la noia del meu costat o la dona del meu davant (amb aquelles mans em recorda a tu, mamà. Tranquil·la, no és molt més gran que tu).
«Fent-los mal» reclamaria jo. «I fent-me mal a mi».
Llavors recordo el que vaig agafar un dia fa dos mesos més o menys: un llapis (quasi no m’arribava a la petita conca entre els dits) i una llibreta.
És el que diuen, no? La gent escriu quan se sent malament, quan no troba la manera d’expressar-se... Em sentia malament; no sabia què dir.
No era per vosaltres, sinó per mi.
No és cap història d’amor. Si més no, no m’ho sembla a mi.
Només estic mirant la gent, els cotxes i les cafeteries del carrer mentre el 39 em porta a cas...
«Propera parada... »