Emmascarats

Emmascarat

Ens miraven com si haguéssim fet una malifeta. O com si estiguéssim malalts. Érem els únics passatgers al vagó de metro que dúiem mascareta. Servidor i aquella noia que s'asseia just davant meu. I sentir-nos jutjats conjuntament ens va generar una inesperada complicitat. Sense conèixer-nos de res, teníem una causa comuna als ulls inquisidors de la resta de viatgers.


Dos mesos després d'acabar-se l'obligatorietat de l'ús de la mascareta als transports públics, la situació s'havia invertit. Abans, qui no duia mascareta era l'objecte de les mirades reprovatòries. Ara ho érem els que encara la dúiem. Com si no volguéssim acceptar el final de la pandèmia i passar una pàgina tan angoixant. Però potser no era ben bé això.


Angoixada, la passatgera amb mascareta del meu davant va canviar de lloc i va seure al meu costat, com cercant protecció. I jo li vaig agrair el moviment, mostrant-me que fèiem front comú i, sobretot, mostrant-ne millor els seus magnífics ulls verds. Com podria ningú mirar recriminatòriament uns ulls com aquells?


La noia va aixecar-se d'una revolada, adonant-se de cop que havia de baixar a aquella parada. I jo, impulsivament, vaig fer el mateix seguint aquells ulls captivadors, sense ni pensar si aquell era el meu trajecte o no.


Ella es va adonar a l'andana que la seguia i es quedà immòbil, entre el riu de gent que sortia i entrava dels vagons. Com si el temps s'hagués aturat per tots dos, però accelerat per a la resta de mortals.


Em vaig acostar a ella i encara no sé com - jo no soc especialment atrevit- em vaig atrevir a preguntar-li si estava bé, si l'episodi silent però tens del vagó l'havia trasbalsat i que per què duia mascareta. Tres preguntes d'una revolada a algú que no coneixia de res, però que era la meva còmplice des de feia uns minuts.


Ella, en silenci, es limità a abaixar els seus preciosos ulls, sospirà, arronsà les espatlles i, lentament, s'abaixà la mascareta mostrant primer les galtes enrojolades i després el seu llavi lleugerament deforme, leporí.


Així vam restar immòbils uns segons al mig de l'andana. Fins que jo també vaig sospirar, vaig arronsar les espatlles i, lentament, em vaig abaixar la mascareta, mostrant primer les meves galtes enrojolades i després el meu llavi deforme, leporí.


Els nostres llavis, tots dos especials. Els nostres dos llavis, tots dos somrients per primera vegada en molt temps. Per la primera de moltes, moltes vegades.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!