El caldo de verdures furtiu
Al principi de casar-se, a la Jacinta, malgrat l'esforç que li dedicava, no li sortien bé els arrossos dels diumenges, així i tot, el seu marit sempre devorava el plat com si fos el menjar del Ritz. Els anys van anar passant i es va convertir en una gran cuinera. El plat preferit del seu marit, però, sempre van ser les llenties que li feia els dimecres i el caldo de verdures. Sabia que en els dies més gèlids sempre l'esperava a casa un plat calent.
Cinquanta anys més tard des d'aquell primer plat d'arròs, la Jacinta puja al V13 en direcció a l'hospital, com porta fent des de fa quinze dies. En la seva bossa de mà amaga un termos amb un caldo de verdures que ha fet aquest mateix matí. Quan arribo a l'habitació a passar consulta, em confessa la seva entremaliadura i em pregunta si el seu marit el podrà prendre. Somric, i li dic que sí. Ben segur que no només li escalfarà l’estómac.
En disposar-me a sortir de l'estança, la Jacinta fa veure que s’ha descuidat d’alguna cosa i m’acompanya cap al passadís. Abans que articuli paraula, per la seva mirada penetrant, ja sé que em preguntarà, com també sé que ella ja sap la resposta. Els seus ulls s'humitegen i sento com les seves espatlles s'enfonsen. “No em vull imaginar el dia que cuini i ja no hi hagi un plat a la taula per a ell” em diu. L’abraço amb la mirada, l’única part de la cara que no portem coberta.
Mentre vaig passant per les habitacions se sent una televisió de fons des de la saleta d’infermeria amb la cantarella dels nous contagis que hi ha hagut aquesta setmana. La música que ens hem acostumat a escoltar dia sí i dia també. Mentre que per als periodistes són només xifres, per a nosaltres són noms i cognoms, penso. Noms i cognoms que ens regalen grans històries amagades en la simple quotidianitat del seu dia a dia.
Quan s’acaba el meu torn em dirigeixo a la parada de l’autobús, i de cop una cara coneguda em saluda. L’alegria que mostrava fa una estona parlant amb el seu marit ha marxat del seu rostre, però no la seva enteresa. La Jacinta em convida a asseure al seu costat i amb un mig somriure i la mirada perduda afegeix: “Saps per què trobava bons els meus arrossos? Perquè tenien l’ingredient que no pots comprar al supermercat, però sens dubte considero que és el més important de tots”.