Una nova vida...

BCarlosN

Dia 0 Una nova vida


Vam arribar a Barcelona des del nostre petit poble de La Garrotxa. Ferms, la nostra decisió era correcta, una nova feina pel pare amb unes bones condicions, universitat per a mi, agenda cultural atapeïda per a la mare… jugada segura. Convençuts d’haver deixat enrere tota una vida. I tots els amics. I el poble.


Dia 2


En 2 dies m’he quedat sol. Trucada maleïda dels Mossos. Sol i destrossat. Segon dia de feina, la mare portava el pare amb el cotxe, accident, mort immediata de la mare i 9h de quiròfan sense resultat per al pare.


Dia 0 de nou


I aquí estic, a Barcelona, SOL. No tindré problemes de diners ni vivenda, però estic sol.


Falten 2 mesos per començar el curs a la universitat. Avui hi he anat per primer cop. He agafat un bus i dues línies de metro. M’ho he d’estudiar millor, això del transport, estic segur que ho puc fer millor. En tornar a dormir, no tinc ànims ni per la tele.


Dia 1


Ahir em va agradar anar a la Uni. No la Uni, el viatge. He decidit repetir, i he fet un recorregut en metro: 3 línies i 24 parades.


Miro la gent, en aquests vagons del metro hi ha mil històries. I també mil observadors. He vist desenes de parelles joves encaramelades. Enveja. He vist desenes de persones atrafegades per arribar a alguna feina, m'imagino, per les presses, respondre trucades, o missatges. He vist moltes famílies amb nens que van o venen a escola. Tristesa, em venen records dels meus pares portant-me a l’escola del poble. Allà era molt més ràpid, arribàvem en 5 minuts i adeu, però aquests cinc minuts de records són molt valuosos.


Hi ha també molts solitaris. Però no els veig com jo. La majoria van sols però no estan sols, envien missatges, whatsapps, somriuen llegint alguna ximpleria, parlen per telèfon... La Llúcia li ha clavat una bronca enorme a la seva mare. L’Albert arriba tard a una reunió.


Dia 3


Ahir tot el dia al sofà, plorant, desanimat. Avui cansat, la tristesa cansa. He tornat al metro. Al bus la gent va mirant cap enfora, parlen menys entre ells. Em miren menys, em sento més sol. Al metro la gent em mira.Deuen pensar on vaig i què faig, ni motxilla d’escola, ni semblo anar a feina, dec ser un estaquirot allà plantat en recorreguts llargs.


Dia 50


Porto 50 dies sense fer res més que aixecar-me i anar en metro. He conegut mil històries. He conegut sense conèixer a més de 20 persones que no seran mai res meu, però n'he memoritzat els noms.


Dia 100


Ja no-conec a més de 30 persones que mai no seran res meu...i a dues que sí.


Fa un mes vaig conèixer el Pol. Té 2 anys més que jo i és la persona més extravertida, divertida i descarada que he conegut mai. Després de veure’ns al mateix metro cada dia una setmana, se’m va apropar i em va tirar els trastos. És gai, jo li vaig dir que no ho era i no m’interessava, i em va respondre “doncs serem amics, ja n’hi ha prou de mirar-nos de lluny”. Vam anar a fer un cafè, no m’atreia com a parella però em va emocionar pensar en tenir un amic.


Ahir vaig conèixer la Laia. No l’havia vista abans, va entrar i se li va trencar la bossa just davant d’on sèiem amb en Pol. La vam ajudar a recollir-ho tot i ens va dedicar un somriure: “Gràcies, parella!”, amb naturalitat. En Pol no va dubtar: “No pateixis, només som amics, és tot per a tu”, i ella va riure a trontollades fins a plorar, però em va picar l’ullet.


Crec que tots dos seran importants per a mi. Avui aniré en metro i enviaré uns quants missatges, i segur que riuré de les animalades d’en Pol, i somiaré si passarà alguna cosa amb la Laia.


Dia 500


Feliç

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!