Tots els colors del món viatgen en metro

Pitirola

"Mira mama, un altre cotxe groc, guanyo jo!". A l'Adrià li encantava jugar a veure qui en localitzava més d'aquell color, deia que era un color molt friqui per a un cotxe i aquest comentari sempre em feia riure. La majoria de vegades guanyava ell perquè, mentre s'entretenia a buscar-los de camí al metro, jo repassava mentalment la llista de tasques que volia fer abans d'acabar el dia.


"Mama, baixem per l'altra entrada, que així veurem el canvi de via". Era el gran avantatge de viure a prop d'una estació de metro on començava i acabava la línia, d'aquesta manera cada dia podia veure com la màquina i els vagons s'endinsaven quasi fins a tocar la paret del túnel i com tornava a iniciar el recorregut després que s'accionés, xic-xac, el gloriós mecanisme tan estimat pel meu fill. Era el nostre ritual i he de confessar que em va arribar a agradar i força.


Ja a dins del vagó, començava un altre joc. Aquest era més meu que seu però l'Adrià també s'hi afegia. Des de petita que sento una gran fascinació pels colors, però aquesta, lluny de perdre força podria dir que s'ha anat polint. Sóc sinestèsica i de sempre associo un color a cada nombre, lletra, paraula, cançó, parada, lloc, persona... Seguint aquesta pauta, si una paraula tenia una o més lletres E, era taronja, si això passava amb la I, era groga, si O, negra, si U, blava i, si A, vermella. Per tant, Penitents o Ester són i eren decididament taronges i Paral.lel o Anna indiscutiblement vermelles. Pel que fa a les persones, ja és un pèl més complicat ja que el color adient requereix algun so, olor o acció. No és el mateix si fa un dia preciós d'estiu, viatja sol i seu seriós en un extrem del banc, que si plou a bots i barrals i riu junt amb algú altre o per telèfon. Doncs, sabent això i, com que en aquells temps l'Adrià compartia amb mi aquella particularitat sensibilitat cromàtica, jugàvem de Paral.lel a Passeig de Gràcia (ambdues clarament taronges) a posar colors als nostres companys de vagó. "Adrià, què et sembla aquell senyor tan seriós que va sol i mira tan fixament a la noia de cabells blaus? Per mi és verd fosc". Li vaig dir. "I ara, mama! És molt blau! Que no ho veus?" Contestava ell. "I tu?" Insistia jo. I somrèiem tots dos, obrint els ulls i movent el cap amunt i avall, assentint com a únics arguments, per què, realment, a la sinestèsia no hi ha cap regla ni norma al respecte, l'associació dels colors és única per a cada individu. De fet, el que per a mi era i és taronja per a ell era verd, i el que per a mi era vermell per a ell era gris. No hi havia res a discutir perquè, tant ell com jo, des de la nostra percepció, ho teníem claríssim.


I, seguidament, buscàvem un altre passatger mirant de trobar una opció coincident que ens fes somriure i celebrar-ho com si fos un gran èxit. D'això ja en fa algun temps. L'Adrià aviat farà setze anys i ja en fa alguns que viatja sol en metro, així que els nostres rituals de joc s'han interromput. Ara ell fa el recorregut escoltant música amb auriculars i... ui, espereu un momentet, és ell que m'envia un whatsApp... Oh, i em diu: "Mama, acabo de veure un vermell, però molt vermell, i sé que t'hauria encantat".


Hahaha!!!!


 


 


FI

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!