Cada passatger amb la seva motxilla
Cada dia el metro s'apropa a les nostres vides, cada persona amb el seu passat, amb la seva realitat i present i cada persona amb un futur incert. Cada dia en un vagó es poden trobar persones que ja es coneixen, que no es coneixen i potser no es coneixeran mai però tenen en comú de vegades un mateix vagó, una mateixa hora, potser un trajecte similar i amb un mateix motiu: feina, estudis, hospital, visitar amics, família, compres, restaurants, anar a un museu, teatre, oci...
És possible que alguns es reconeguin, altres no i uns pocs faran veure que no s'han vist, peculiar però passa.
Les relacions humanes són complicades de vegades.
Totes tenen en comú que es desplacen en metro, sense voler ni ser conscients que una part, important o no, de les nostres vides, la fem al metro. Algunes coses, importants o no, passen en el metro.
Cada passatger porta la seva pròpia motxilla emocional, amb un passat, present i futur.
Segur que cada passatger té una història per explicar, unes anècdotes per compartir, les seves pròpies lliçons i saviesa, cadascú amb el seu aprenentatge i amb els seus valors, sentiments i sensacions.
Cada passatger porta records i vivències, oblits i comiats, de vegades ens deixem coses, jo vaig perdre un paraigua, quelcom molt comú.
Hi ha passatgers que no perden mai el somriure, d'altres fan mala cara, altres tenen sentit de l'humor i gentilesa, altres parlen entre ells, llegeixen però gairebé tots miren el seu mòbil en algun moment del trajecte. Tots ens comuniquem d'una manera o altra, comunicació verbal i no verbal, molt important aquesta última.
El metro no és només un mitjà de transport , és un lloc que ens mou, permet fer realitat els nostres plans i sense adonar-nos-en forma part de les nostres vides.
És important valorar que s'ha de ser solidari i responsable, cedir el seient a qui més ho necessita aquell dia, en aquell moment...avui tu ets jove i estàs bé, demà potser portaràs crosses, una bossa molt pesada o arrosegues el carretó del teu nadó...o potser ja t'has fet gran i portes un bastó. El temps passa dintre o fora del metro, la vida passa i els llocs que t'han vist créixer encara hi són, potser una mica diferents però hi són.
El metro sempre hi és.
Un simple vagó de metro pot reunir molts petons, discussions, alegries, passions, en un mateix moment alguna cosa està passant en les nostres vides i en qualsevol moment.
Valorem els bons moments.
Valorem quan algú s'apropa per oferir-te un somriure perquè ho necessites i ho sap, o t'ofereix un mocador perquè estàs plorant, algú t'ajuda a trobar l'andana i parada que et cal perquè estàs perdut, tots ens perdem en algún moment de les nostres vides, durant el nostre viatge i agrairem que hi hagi algú a qui demanar ajuda, perquè som persones i ens necessitem potser més del que ens pensem.
El metro m'ha vist créixer, fer-me adolescent i adulta, m'ha vist embarassada, feliç, m'ha vist plorar, m'ha vist com a mare, com a pacient anar a l'hospital, m'ha vist preocupada per un examen que no ha anat bé o decebuda amb l'amor, dolguda per una amistat, trista per una pèrdua familiar, m'ha vist impotent per la pèrdua d'una feina i somrient per una entrevista, esperançada en una nova cita i és que sempre allà on anem sempre portem alguna mena de motxilla.
Cada passatger porta la seva pròpia motxilla, procurem no jutjar i acceptem tot allò bonic que al metro succeeix.
Mirant enrere pensarem en els canvis que hem viscut, bons records, altres potser no, però recorda: cuida la teva motxilla.