A un metro del tot
Una andana, dues vies i dos desconeguts que mai havien cregut en un destí escrit. A vegades, sorprèn la facilitat en què la vida ens posa a gent pel camí.
Qualsevol que els observés des del vidre del vagó del davant, aquell dilluns, a les vuit i cinc del matí, i veiés com es miraven, l'un dins del metro i l'altra fora a l'andana, pensarien que allò era amor, que d'això tracta, de sentir.
Com dos estranys es podrien arribar a estimar tant? Tan bé i tan malament. Com dues persones es podrien arribar a fer tant de mal? Un mal injust, no merescut. I com aquell matí a l'L5 es va poder escapar aquell metro, el metro. Es varen tancar les portes mentre el somriure que feia segons que perdurava en els dos s'esvaïa a mesura que el metro marxava. Va ser el mateix dilluns on quedà en ells per sempre un record preciós, però borrós i aigualit.
I com per molt que va passar el temps, van passar els dies i van passar els anys, cap dels dos oblidà el rostre de l'altre. I que Barcelona és molt gran, però ella frisava per distingir el seu perfum a cada metro de la línia blava. Moment on, inconscientment, tornava a la memòria, des de primera hora del matí, el record d'aquella mirada. Mentre ell, a la vegada, es preguntava amb ràbia si aquell cop ella hauria baixat a la parada anterior, potser havia matinat de més o s'hauria quedat adormida.
I sense tan sols conèixer els seus noms, cadascú refaria les seves vides, deixant la idíl·lica història en un segon pla. Amb l'esperança que, qui sap, potser d'aquí a uns anys, de nou en una andana, es tornarien a creuar. Seria aleshores quan tornarien els dubtes, les veritats i les pors. Potser en veure's se'ls regiraria el món de nou. Potser aquest cop es trobarien a l'L2, allà on s'haguessin fet el primer petó, qui sap si l'L1 on es dirien el primer t'estimo o l'L3 on s'acomiadarien amb l'últim adeu. Potser seria de nou durant els setze segons anteriors en pujar al metro on afirmarien i assumirien que haguessin sigut ells, però mai en el lloc i moment adequat.
I quina ràbia això d'estimar. Un amor correspost, però qui sap si impossible. Un amor pur, un amor sincer, que potser per ser el primer, ha deixat una marca inesborrable i un sentiment que perdura, que cap dels dos deixa escapar. Perquè un metro el pots deixar passar, però no seria just deixar marxar per sempre dues persones que sempre s'han estimat.