A un metro del tot

Efímer

Una andana, dues vies i dos desconeguts que mai havien cregut en un destí escrit. A vegades, sorprèn la facilitat en què la vida ens posa a gent pel camí.


 


Qualsevol que els observés des del vidre del vagó del davant, aquell dilluns, a les vuit i cinc del matí, i veiés com es miraven, l'un dins del metro i l'altra fora a l'andana, pensarien que allò era amor, que d'això tracta, de sentir.


 


Com dos estranys es podrien arribar a estimar tant? Tan bé i tan malament. Com dues persones es podrien arribar a fer tant de mal? Un mal injust, no merescut. I com aquell matí a l'L5 es va poder escapar aquell metro, el metro. Es varen tancar les portes mentre el somriure que feia segons que perdurava en els dos s'esvaïa a mesura que el metro marxava. Va ser el mateix dilluns on quedà en ells per sempre un record preciós, però borrós i aigualit.


 


I com per molt que va passar el temps, van passar els dies i van passar els anys, cap dels dos oblidà el rostre de l'altre. I que Barcelona és molt gran, però ella frisava per distingir el seu perfum a cada metro de la línia blava. Moment on, inconscientment, tornava a la memòria, des de primera hora del matí, el record d'aquella mirada. Mentre ell, a la vegada, es preguntava amb ràbia si aquell cop ella hauria baixat a la parada anterior, potser havia matinat de més o s'hauria quedat adormida.


I sense tan sols conèixer els seus noms, cadascú refaria les seves vides, deixant la idíl·lica història en un segon pla. Amb l'esperança que, qui sap, potser d'aquí a uns anys, de nou en una andana, es tornarien a creuar. Seria aleshores quan tornarien els dubtes, les veritats i les pors. Potser en veure's se'ls regiraria el món de nou. Potser aquest cop es trobarien a l'L2, allà on s'haguessin fet el primer petó, qui sap si l'L1 on es dirien el primer t'estimo o l'L3 on s'acomiadarien amb l'últim adeu. Potser seria de nou durant els setze segons anteriors en pujar al metro on afirmarien i assumirien que haguessin sigut ells, però mai en el lloc i moment adequat. 


I quina ràbia això d'estimar. Un amor correspost, però qui sap si impossible. Un amor pur, un amor sincer, que potser per ser el primer, ha deixat una marca inesborrable i un sentiment que perdura, que cap dels dos deixa escapar. Perquè un metro el pots deixar passar, però no seria just deixar marxar per sempre dues persones que sempre s'han estimat.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!