LA JOANA I EL SEU VIATGE
No em reconeixerà, amb una gorra, unes ulleres de sol i la mascareta d´aquests dies llargs de pandèmia, passaré inadvertit.
La Joana va sortir de casa de la seva mare, just al costat mateix tenia la parada de metro i va baixar les escales en direcció a l´andana. Era un viatge una mica especial per a ella.
I allà estava jo, a certa distància, observant els seus moviments, em sentia com un detectiu privat quan fa un seguiment a la persona investigada.
La Joana no podia fallar, havia fet aquest mateix trajecte, de casa de la mare a casa del pare acompanyada, en nombroses ocasions, però aquesta vegada era diferent, la Joana viatjava sola.
Tampoc jo no podia fallar, hauria d´estar una mica allunyat d´ella en el mateix vagó. El recorregut no tenia gaire dificultat, només eren cinc parades.
La Joana de vint-i-quatre anys, d' aparença normal, simpàtica, observadora i afectuosa, tenia una discapacitat severa amb problemes neurològics i del desenvolupament no tipificats, però aquell viatge, sens dubte, era molt necessari per al seu aprenentatge i autoestima.
L´únic problema que podia haver-hi seria que la seva memòria fotogràfica no funcionés i es passés de parada o baixés abans d´hora, aleshores jo hauria d´actuar. No obstant això, aquell meravellós vagó comptava amb l´aunci sonor de pròxima parada.
Jo només havia d´esperar els fets quan sonés per l´altaveu : "Propera parada: Valldaura".
L´anunci sonor no va fer inmutar la Joana, però uns segons després, en entrar el tren a l´andana i reconèixer la característica parada de tons grisos, com moguda per un resort es va posar dreta i, en aturar-se el comboi i accionar la palanca de la porta, la Joana devia pensar que ja estava a prop de l´exit.
Jo havia d´actuar ràpidament, en sortir al carrer havia d´utilitzar un camí diferent del d´ella, que em permetés arribar amb avantage i en arribar a casa, poder guardar la jaqueta, la gorra i les ulleres en una bossa i esperar-la a la porta del carrer, tal com havíem acordat.
Mentre l´esperava, vaig pensar en el gran esforç que representa per a alguns, el que per a d'altres és una activitat quotidiana i normal.
En veure-la arribar, en girar la cantonada del meu carrer, des del portal de casa i tot i les habituals mascaretes posades, tots dos ens vam endevinar un grandiós somriure i una gran alegria pel retrobament, i ens vam saludar amb una entranyable abraçada. La Joana ho havia aconseguit.