L’anònim senegalès
M’agrada anar amb bus. Trobo que és més humà i natural que el metro, que es mou sota terra i em produeix una certa angoixa. Per aquesta raó, cada dia agafo el bus H16 que em porta, travessant tota la part baixa de Barcelona, des del passeig de la Zona Franca on visc, fins al Campus Besòs, on treballo a la UPC.
Un trajecte de més d’una hora dona per molt, i al llarg de 33 parades miro els passatgers que m’envolten. Tots amb mascareta, tots amb el mòbil a la mà; uns jugant, altres llegint diaris, d’altres a les xarxes socials i ningú alçant els ulls per creuar una mirada amb el veí. El costum fa coneguts els paisatges i miro per la finestra, reconeixent aquesta ciutat tan estimada per mi.
Quan parem en una parada baixen alguns i en pugen d’altres, i sovint la gent gran saluda el conductor en entrar. Sembla mentida que un gest tan simple humanitzi tant. Malauradament, aquesta pandèmia que patim obliga a mirar de no parlar al transport, i això és una mostra de respecte als altres, de solidaritat.
En una altra parada sona el senyal acústic i el conductor acciona la rampa d’accés per a minusvàlids; un home amb cadira de rodes puja a la plataforma i la gent que està a l’espai reservat s' aparta per deixar pas. Trobo que està bé aquesta sensibilitat envers les persones amb limitacions funcionals.
Pels volts de Selva de Mar veig una imatge que es repeteix bastants dies. Un noi que imagino senegalès, no sé per què, arrossega per la vorera un carret de supermercat on va posant ferralles que recull pel carrer. El reconec i el segueixo amb la mirada. Penso que fa uns anys em mirava la gent que recull ferralla amb un cert enuig, i ara m’adono que la seva tasca és molt necessària ja que reciclen el que acabaria a l’abocador. És una forma de protegir el medi ambient que els permet sobreviure tot i que malvivint.
Un dia al passeig de Taulat estàvem parats en un semàfor i el vaig veure amb el seu inseparable carret. En alçar els ulls, no sé com, també ell em reconegué i em va somriure. Unes dents blanquíssimes en aquella cara fosca que il·luminaven tot el carrer em saludaven, i aquella vida que s’escolava pels ulls em fuetejava en la meva indolència. No ho vaig poder evitar, un noi que no té res demostra una alegria de viure que jo, a qui no falta tot el necessari no recordo en mi.
L’autobús arrenca i el noi queda enrere, però el seu record segueix davant meu interpel·lant-me. En quina societat vivim que si un transport es retarda un o dos minuts ja ens sembla que el món s’ha parat? Què necessitem per ser feliços si tenim un sou a fi de mes? Què ens farà somriure com un sant amb la feina feta? No puc més que donar-li gràcies mentalment al meu amic senegalès per la lliçó de vida que em dona.
Arribem a destí i iniciaré una jornada de treball però no serà una més. Avui tinc un propòsit: avui he de ser feliç. Som desgraciats de no ser feliços. No cada dia és tan extraordinari com per estar-ne cofoi, però si que cada dia podem estar feliços de no tenir desgracies, de tenir el que tenim i que ens permet de viure. En la grisa monotonia del dia a dia, un sol gest d’un anònim noi ha estat un revulsiu. Gràcies de veritat anònim senegalès, m’has fet un regal de valor incalculable; gràcies.