Avui és el teu gran dia
Només són tres quarts de set de la tarda i sembla que ja sigui de nit. L'hivern cada cop és més a prop. La poca pluja que es pot entreveure en la glaçada finestra em fa venir un calfred: deu estar gelada. Tot el paisatge desapareix en entrar de nou al túnel i, després de fer un xerric, s'atura mandrosament: hem arribat a Santa Eulàlia.
Durant el trajecte, observo aquest metro desolat, acompanyat de la desídia d'una generació sense rumb. D’entre totes les persones, hi ha una noia que capta la meva atenció. Sacseja la cama dreta amb desesperació. Deu tenir fred; els seus llavis gruixuts tenen una tonalitat anyil. No obstant això, unes línies de suor recorren pel seu front. Els seus tirabuixons castanys s'esvaeixen sobre la seva esquena, embullats. Les seves mans juguen amb el cordill d’una carpeta. Sembla estar distreta amb els seus pensaments, ja que els seus ulls es mouen d’un costat a l’altre sense parpellejar, absorts. El seu cos s’inclina cap endavant amb excessiva serenitat; havia construït un mur infranquejable de pors.
Una veu ressorgeix d’entre la gent anunciant l’arribada a Av. Carrilet. La noia sembla tornar en si. Guarda la carpeta dins de la motxilla, amb rapidesa. Però la carpeta acaba lliscant per les seves mans i li cau a terra, i una gran quantitat de papers s'escampen, dispersats per tot arreu. Es mostren postrats sense cap intenció de guardar-se tots sols.
Ni la finitud inactínica dels llums d'aquest metro l’han pogut apagar en aquell instant. Entre tot aquell turment que semblava acompanyar-la des de casa, es poden apreciar traces gairebé imperceptibles del que semblava una efímera felicitat.
Desisteix d'esmenar la seva vergonyosa reacció i recull els papers, endreçant-los un a un. Mentrestant, el metro s’atura i les velles portes s'obren amb un soroll estrepitós. La noia acaba de guardar la carpeta dins de la motxilla, i surt fent un saltiró fins aterrar a l'andana. El metro tanca les portes amb força, ara sí, amb ànsies d'arribar al final del seu trajecte. La noia es queda perplexa davant de les portes quan apareix el seu reflex als vidres.
No era conscient que feia tan mala cara. Aquestes fèrries febleses i pors que m’acompanyen des de bon matí m’obliguen a mostrar petites arrugues de preocupació, i em fan semblar cinc anys més gran del que soc en realitat. Em sorprenc amb una petita ganyota tímida a través del vidre, i xiuxiuejo, no del tot convençuda:
—Ànims, avui és el teu gran dia—.
El metro desapareix. Enrojolada davant d’aquest reforç positiu, em recomponc. Tot i la llum del metro, el rubor m’encega, la qual cosa fa que els meus peus col·lideixin entre si. Els meus ulls busquen ràpidament l’hora. Les set. El pànic m'envaeix. Arribo tard. El terra comença a tremolar. És el pròxim metro o són les meves pròpies cames? Es pot percebre en la barreja d'olors com n’estic, d’espantada? Espero que no. Dono respiracions profundes i em concentro a moure els dits dels peus per tornar-los una mica de sensació. Tot en va. Les meves cames continuen tremolant, amb temor. De fred. De nervis.
M’intento relaxar, creient-me realment que avui és el meu gran dia. Perquè realment ho és, oi? Sí, n’estic ben segura. Fa mesos que espero aquesta gran oportunitat.
Em recol·loco bé els pantalons, em pentino amb els dits per donar major volum als meus rínxols i, amb un vistiplau aparentment conformista, m’afanyo a emprendre el meu camí cap a l’editorial Edebé.