On el metro guarda els secrets
Cada matí, el ritual es repeteix: el despertador, el cafè ràpid, la bata d’infermera plegada a la bossa i el viatge amb la línia 3 direcció al CAP on treballo. En aquell vagó, entre desconeguts i mirades perdudes, sempre repasso mentalment el llistat de pacients que em tocarà veure. La Maria, que sempre em porta una bossa de taronges del seu hort; en Joaquim, que diu que només es deixa punxar per mi perquè les altres li fan mal. Ells ja em coneixen, em tenen aquella confiança feta de repeticions i petites confidències. I després hi ha els nous, que entren a la consulta amb la vergonya als ulls, però amb el meu carisma —o això m’agrada pensar— acaben marxant amb un somriure.
Aquell matí, però, tot va canviar. Esperava el metro a l’andana de Fontana, perduda en els meus pensaments, quan una veu em va sacsejar.
— Ei! Ei!
Vaig girar el cap, pensant que devia ser una confusió. Però no. Un home, des d’una porta petita encastada a la paret de l’andana, m’acompanyava amb la mirada. El cor em va fer un bot quan va repetir el meu nom. No el coneixia de res. Vaig mirar al meu voltant, buscant complicitats o alguna càmera oculta, però tothom seguia al seu món.
—Has d’entrar —em va dir—. Et sorprendrà el que trobaràs.
Tot el meu cos em deia que no. Però la curiositat —o potser una estranya intuïció— em va fer fer un pas, i després un altre, fins a colar-me per aquella porta estreta.
En travessar-la, una llum intensa em va cegar. Quan vaig poder obrir els ulls, ja no era al metro. Davant meu s’obria un saló immens, il·luminat per làmpades d’aranya i ple de gent. Però no era gent qualsevol.
A la meva dreta, la Mercè Rodoreda parlava animadament amb l’Antoni Gaudí mentre es bevia una copa de vi blanc. Al fons, la Rosalia ballava al ritme d’“Dancing Queen” d’ABBA, vestida amb una jaqueta de lluentons espectacular. Montserrat Caballé reia amb en Pau Gasol, i la Núria Feliu entonava una cançó improvisada. Eren tots allà: escriptors, actors, músics, esportistes, de totes les èpoques, tots els noms que havia llegit o escoltat algun cop.
Em vaig fregar els ulls, però la visió persistia. Una noia jove, que es va presentar com la Joana Raspall, em va somriure i em va explicar que celebraven el centenari del metro de Barcelona. "Avui, el metro fa cent anys d’històries subterrànies i hem decidit convidar algú que, com nosaltres, escolta històries cada dia", va dir.
Tot era tan surrealista com màgic. La música d’ABBA seguia sonant mentre la festa avançava, i jo em trobava conversant amb el Quim Monzó sobre la ironia de la vida, ballant amb en Tomàs Molina, rient amb l’Aitana Bonmatí, i fins i tot compartint una copa amb el gran Miquel Martí Pol, que em va regalar un poema escrit en un tovalló.
Vaig perdre la noció del temps, atrapada en aquell món impossible on el metro era molt més que un mitjà de transport: era la porta a un univers on el passat i el present ballaven junts. I enmig de tot plegat, jo, la infermera que cada dia escoltava històries de vida, ara escoltava les dels qui ja havien fet història.
Quan em vaig despertar —o potser simplement vaig tornar—, era de nou a l’andana. El metro arribava i la porta misteriosa ja no hi era. Vaig entrar al vagó amb el cor encara accelerat, pensant si tot havia estat un somni. Però al fons de la bossa, entre la bata blanca i l’estetoscopi, hi havia un tovalló tacat de vi i un vers escrit a mà:
"Tot el que escoltes et fa eterna."
Somrient, vaig saber que aquella història me la quedava només per mi.