Del Fondo, fins al final
Fondo. Surt del carrer Roma, baixa Beethoven, travessa Nàpols, passa Sicília sense mirar. Li fa mal l’esquena, els peus, el cap, l’ànima. Travessa la rambla del Fondo. Espera l’ascensor. S’obren les portes. Baixen. Arriba. Seu al banc de plàstic color blau fosc. Santa Coloma. A la plaça de la Vila, va néixer un novembre de l’any 1943. Agafa aire i respira fondo. El viatge es farà llarg. Travessar el riu per sota sempre li ha fet respecte; cada vegada que s’apropen a Baró de Viver, tanca els ulls. Trinitat Vella, i de seguit Torres i Bages, que era entrar a la gran ciutat, Barcelona. Deixar enrere la frontera del riu, els camps, la via del tren, l’eixam de carreteres... Records de vella, pensa, i somriu, per primer cop, amb certa ironia decadent. Sant Andreu del Palomar sempre serà aquella festa Major d’un desembre gèlid de l’any 1959, quan amb setze anys es va fer un petó amb en Jaume Conesa. No s’havien parlat mai, però jugava a futbol amb el seu germà Miquel a la UE Sant Andreu, i des del primer dia les seves cames li van semblar les d’un déu grec. Ell la mirava i li somreia (i ella es desfeia). De nit en nit encara somia amb ell, i tot s’encén... Després s’adorm. L’endemà somriu, amb nostàlgia, recordant la luxúria de la nit. A Fabra i Puig el viatge agafa embranzida, com si la Meridiana fos un embut que tot ho arrossega pel que ha de venir... Era dijous. Li van trucar avisant que en Salvador Gómez, el seu marit, havia tingut un greu accident de cotxe. Sense massa preàmbuls li van dir que estava mort. Mentre li parlaven sense una engruna d’empatia, veia els seus fills que menjaven un plat de macarrons a la taula de la cuina. Ella, dreta al costat de la porta, es va quedar sense aire, sense llàgrimes. Mama, què passa? Res. Mengeu. No passa res. La Sagrera, Navas, Clot, Glòries, Marina. La gent entra i surt. Tot es precipita, les estacions es deixen caure com els anys que se li escapen. Al seient del costat hi anava la Loli, l’amant desconeguda i mare del seu fill, en Lucio. Mort el pare, morta la mare, no tenia a ningú. Ella el va acollir; tímid, sempre amb una ferida que el feia abaixar la mirada a la recerca de qualsevol infern. I com les estacions que se succeeixen sense espera, així que et despistes, et fan perdre el tren, i en una andana qualsevol en Luc es va trobar l’antídot de les drogues com la fugida perfecta per no fer front al seu dolor inconscient. Va conèixer el cavall, i ja no en va baixar mai més, fins avui, que dirà adeu. Arc de Triomf. Urquinaona. Catalunya. Universitat. El centre de la ciutat imposa, perquè tot va més de pressa i les dones són més guapes. Urgell. Rocafort. Hostafrancs. Plaça de Sants. Mercat Nou. El desconegut es precipita. Un dia va aparèixer amb els ulls negres i la mirada perduda; els joves sempre cavalquen sols... Santa Eulàlia. Torrassa. Florida. Can Serra. Rambla Just Oliveras. Av. Carrilet. Entrar a l'Hospitalet. El final d’un camí; el del Lucio. Porta quaranta minuts de viatge, i li sembla que li ha passat la vida. Bellvitge. Hospital de Bellvitge... Marxa. Ell la va mirar amb ulls buits i enfonsats. D’acord, no et preocupis, no em veuràs més, li digué. Parlava sense mirar-la. Perdona per tot el mal que t’he fet. Ho he intentat, però no hi ha hagut manera. Digues als germans que els estimo, encara que mai els ho hagi dit. I a tu... i de sobte es va posar a plorar. Ella s’hi va apropar, i sense poder contenir el dolor, el va abraçar. Finalment ell, suau, li va dir; adeu, mare, t’estimo.
L1.