El metro nou
Alguns caps de setmana, quan jo encara treballava, la meva mare venia a casa.
Encara que vivia al costat de l'estació Església Major de l' L9, sempre agafava l' L1, la vermella, la de sempre, que era més lluny i amb un carrer empinat.
Deia que el "metro nou", no l'entenia. Quan entrava a l'estació, tan gran, mai sabia cap on tirar. I quan pujava a l'ascensor s'atabalava amb quin botó cridar, a part que li feia impressió la velocitat i mirar enfora, que era molt fondo, també tenia por d'equivocar-se en pujar al tren per que un anava a Badalona i ella a Sta. Coloma.
Quan ja l'havia d'anar a buscar jo, agafàvem l' L9 i em deia: mira quina alçada, mare de Déu, però reconeixia que era més ràpid i fàcil.
No fèiem res de l'altre món, però estava molt contenta de passejar pel seu antic barri, veure les botigues antigues que encara hi havia, i parar-se a saludar la gent coneguda i quan arribàbem a casa, ens explicava coses dels nets i de quan era jove al seu poble.
Per això, des que ens va deixar, sempre que agafo el "metro nou" faig un somriure pensant en ella , que mai va saber que no hi havia conductor...