Quina nit
Sortir de casa a Barcelona i ser al mig de la boira és un fet excepcional.
Decidí, doncs, anar a la feina en metro, per evitar un accident de severes conseqüències si anava en cotxe. A primera hora s’hi respirava tranquil·litat, res no feia pensar en aquella nit en blanc que havia viscut el passatger del primer vagó, segon seient.
Baixà a les andanes com a ànima en pena i esperà assegut. A punt de començar a pesar figues, aparegueren els vagons com un drac sortint del cau, fent un infernal terrabastall. Les escates s’obriren en un badall i, sense saber com, el passatger s’ubicà. Per un curt trajecte de dues parades no calia seure, però requeria un descans. Va ser arrencar i tancar els ulls.
Els fets que el portaren a aquest esllanguiment mereixen una explicació detallada.
A l’estiu la xafogor penetra sense misericòrdia. El nostre protagonista dormia, malgrat que la llum de la Lluna escolant-se es fonia amb la il·luminació de carregadors de bateries i, com a cirereta del pastís, el comptador de llum de la punyeta no evitava de donar un aire al passadís d’avinguda principal de Las Vegas.
Poc abans de les 3:00 una música ensordidora entrà com un huracà.
Encara lleganyós, l’home del pijama de ratlles s’aixecà sense saber qui atacava. L’home va fer un Eh! tímid. La resposta exterior fou el silenci, sense oblidar que la banda musical era real.
Després d’un grapat d’ehs, s’arribà a un EH! amb majúscules i subratllat.
Des del llit estant, la dona, poc glamurosa a hores intempestives, li demanava que tornés i que reservés forces per a altres ocupacions, però l’home ja tenia la mosca al nas i la veu de baríton pujava cap a tenor.
Una finestra, escenari d’aquell festival, s’obrí de bat a bat, mostrant un home suat en samarreta. S’intuïa que mirava la finestra dels ehs, que era la casa de l’home del pijama de ratlles.
A contrallum, al seu rostre indefinit s’endevinava un cert ressentiment contra la classe mitjana. El contraatac dialèctic era servit. S’inicià amb un què passa? I seguí amb un: és que no podem escoltar música quan tornem de festa? Això i més detalls han arribat, entre el soroll, per compartir de matinada. El veïnat participant al concert ho pot confirmar, sap que arribaren queixes a crit pelat d’haver d’aguantar el fum de les barbacoes que feia l’home del pijama de ratlles o que els llums de l’arbre de Nadal li feia mal als ulls.
Després del primer xàfec, l’home s’indignà i llençà alguns improperis.
Aquell xat, presencial, anava pujant de to. Com un símil futbolístic, la tangana degenerà cap a les hipoteques i aquí, sí que feia mal. Hagué de sentir que si no fos pels bancs podria tenir aire condicionat i, així, dormir a l’estiu amb la finestra tancada. Escoltar això era superior a les seves forces i per moments restà en estat catatònic.
L’escalada verbal entrà en fase internacional posant a prova el seu domini poliglota amb un toc teatral sicilià.
No sabem si el “debat” tocà tots els gustos musicals en aquella àgora improvisada. Després d’una eternitat, l’orquestra emmudí quan l’amant de la música que fonia altaveus exclamà, amb veu irada, que el que li passava era que feia molt de temps que no sucava el melindro. Sentir això, afegit a què tenia la pell molt fina, fou la definitiva estocada.
Pels fets succeïts, la cantarella que anuncia cada estació no evità que l’home del pijama de ratlles es passés d’estació i arribés a cotxeres. Allà, els malsons fets realitat de l’home grinyolaren a la darrera frenada, entre la boira dels túnels.