El parany dels aparadors
Baixava les escales a tot estrop, per megafonia ja s'anunciava l'arribada del proper comboi i no li agradava gens viatjar a l'últim vagó, massa gent, massa atapeït. A aquelles hores de la tarda una munió de gent omplia l'andana, hauria d'accelerar el pas si no volia haver de travessar dos o tres vagons en marxa, defugint les mirades escrutadores d'aquelles dones de monyo tibat i bossa aferrada al pit, que tenen la curiosa habilitat de seguir-te amb els ulls sense bellugar ni un mil·límetre el cap i que ho saben tot de tu, tot, saben on vas i on deixes d'anar i el que fas i deixes de fer i et sentencien. Com cada dijous, uns stiletto verd aigua sostenien els seus cinquanta-tres quilos de pes; quan el terreny és movedís i la base de sustentació molt reduïda, no és fàcil mantenir l'equilibri sense perdre la dignitat. Esbufegant va aconseguir entrar al tercer vagó, instintivament, es va descordar dos botons de la gavardina i discretament es va airejar una mica la brusa per ensumar la seva pròpia olor. Amb una sola mà i força traça va obrir la bossa que duia penjada i la va regirar a les palpentes buscant alguna mostra de colònia d'aquelles que sempre duia, però ves per on avui no, ja era mala sort; els dits li van ensopegar amb un paquet que va intuir de tovalloletes humides i va pensar que en un imprevist o potser una emergència inesperada, li serien d'utilitat. Encara que ben pensat, situacions inesperades, el que es diu inesperades, no se'n donarien gaires, més aviat totes serien previsibles i esperades i desitjades. I a més, sabia per experiència que les flaires i les olors que emanen dels cossos en moments de fruïció es confonen i difuminen en qüestió de segons. Va fer una llambregada als senyals lluminosos, li quedaven dues parades. Es va llepar l'índex i es va pentinar les celles, va retocar-se les arracades, les orelles li bullien, va posar-se els palmells a les galtes i va concloure que devia estar vermella com un titot. Dues alenades profundes van servir per controlar la cadència respiratòria; les papallones de l'estómac estaven desbocades.
***********
Tres hores més tard tornava a ser dins d'un vagó de metro, asseguda, beneint el suau balanceig d'efectes sedants. Malgrat el sentiment agredolç que l’envaïa en els trajectes de tornada agraïa la seva durada, necessitava aquella estona de recolliment, d’intimitat envoltada per gent anònima, era la baula imprescindible per unir les dues realitats. Va buscar dins la bossa la pinça del cabell i se'l va tornar a recollir. Va encendre el mòbil, un missatge, un de sol, sec, aspre, "Ja t'has comprat les sabates d'una punyetera vegada"? Arrufant les celles va escriure: "No és gens fàcil trobar unes sabates que s'acomodin als teus peus, que en posar-les notis com n'és de suau i agradable el contacte amb la seva pell, que siguin flexibles i versàtils, molt versàtils, t'hauran d'acompanyar en moltes i molt diferents circumstàncies. Aquestes mateixes que porto, tot i estar una mica tronades encara les podria aprofitar, si no fos que cada dia que passa m'oprimeixen més; ni l'ús ni el pas dels anys han aconseguit amorosir la seva pell, ans al contrari. Massa tiretes, massa senyals. Ara però, n’he trobat unes que em tenen el cor-robat, tot i que hauré d'emprovar-me-les més vegades abans de decidir-me, no vull tornar a errar. A l'aparador totes fan molt de goig, posades són altra cosa". Ho va esborrar tot. Va respondre: "Doncs no, encara no".